Palau Sant Jordi i Wizink Center: ¿rivals o aliats?

El Palau Sant Jordi va fer 30 anys la tardor del 2020, i la pandèmia el va privar de celebrar l’efemèride. Quan es parla dels actius de Barcelona en el camp cultural i musical (com els festivals), no sempre s’esmenta el local dissenyat per Arata Isozaki, rellevant a l’hora de posar la capital catalana al mapa amb el seu flux de vedets internacionals i de públic procedent de (bastant) més enllà de la Ronda de Dalt.

Barcelona va ser en els 70 pionera a Espanya a l’atraure les estrelles pop, sobretot per l’audaç tasca del senyor Gay Mercader, i l’entrada en escena del Sant Jordi a partir de 1990 va resultar crucial (dos anys abans, la ciutat es va quedar sense Prince per no disposar d’un gran local cobert). La proximitat amb la frontera francesa sempre va ajudar, i continua fent-ho, tot i que altres places practiquen la tensa i sana rivalitat: en primer terme, Madrid amb el seu Wizink Center.

En realitat, la majoria de les estrelles passen pels dos escenaris. Aquesta temporada, Bon Iver, The Cure, Michael Bublé, Roger Waters, Eros Ramazzotti i Blink-182 seran aquí i allà. En canvi, Blackpink, Måneskin i Robbie Williams recalaran només al Sant Jordi. I, per contra, trien el Wizink Ozzy Osbourne i Hans Zimmer. Asimetries, al cap i a la fi, que resolen les promotores, no els locals.

Notícies relacionades

Franz Ferdinand, himnes generacionals i alguna cosa més

Serrat corona la seva trajectòria

El Sant Jordi és de propietat i gestió pública, municipal, mentre que el Wizink és autonòmic i el gestiona un conglomerat privat, Impulsa, amb promotors (Live Nation, Last Tour) i mànagers (Rosa Lagarrigue). El Sant Jordi és una mica més gran (18.500 espectadors, un miler més que el Wizink Center), si bé té un punt feble: li costa més encaixar concerts que no assegurin el ple o que requereixin un aforament menor. Mentre que el Wizink ofereix fins a quatre configuracions molt funcionals (a partir de 3.000 assistents), al Sant Jordi es continua recorrent al teló negre per mirar d’amagar els seients buits. Cosa que és molesta en una Barcelona amb dèficit de locals en la franja mitjana, entre els 5.000 i 10.000 espectadors.

Cada sala juga les seves cartes, i totes dues poden resultar complementàries, més encara comptant amb un tercer vèrtex en alça, l’Altice Arena (o Pavilhão Atlântico), de Lisboa, la tercera regió metropolitana peninsular, on arrenquen o acaben algunes gires i que fa més atractives les incursions ibèriques. Tot i que sigui amb dos anys de retard, aixequem la copa a la salut del Sant Jordi, una infraestructura capital per a Barcelona que no sempre considerem com es mereix.