Retrobament fogós
Franz Ferdinand, himnes generacionals i alguna cosa més
El grup de Glasgow va recrear amb nervi el seu postpunk ballable en un concert de repertori antològic, apuntalat en la recopilació ‘Hits to the head’, després de vuit anys d’absència a Barcelona
Amb l’antologia ‘Hits to the head’, llançada al març, Franz Ferdinand guanya temps i manté estretes les files. Mai ha sigut capaç de superar aquell primer disc, publicat l’any de gràcia del 2004, o el segon, com a molt, però en escena, mostrant un combinat dels seus trofeus, és improbable que la màquina perdi gas. No va fallar en el seu retrobament barceloní, dimarts, després de vuit anys d’absència a la ciutat, en un Sant Jordi Club que no va acabar d’omplir-se i que va acollir 4.000 persones, segons la promotora Live Nation.
Teló blanc, ombres expressionistes i el grup (ara un quintet) atacant una de les velles perles, ‘The dark side of the matinée’. Una benvinguda expeditiva que Alex Kapranos va amenitzar amb un curiós encreuament de llengües («merci, bona nit, we’re Franz Ferdinand, from Glasgow, Scotland)» en un escenari que a partir d’allà va tendir a la luminotècnia postpunk, amb línies de leds de club berlinès de la guerra freda. El funk de traç net de ‘Curious’ (un dels dos temes nous del recopilatori), en esvelta fricció amb la fondària emocional de ‘Walk away’, i d’allà al moment més ‘dark’, ‘Evil eye’, camí d’un ‘Do you want to’ que va prendre amb l’esbojarrada ‘Do you want to’ i la seva «you’re so lucky, lucky, lucky», cantussejat i utilitzat com a consigna màgica per la concurrència.
Kapranos, amo i senyor
D’aquesta gira es desprèn que Franz Ferdinand ja no és el ‘gang’ amb què es va donar a conèixer, sinó una mena de Karpranos Band: després de l’últim canvi (a les baquetes, ara de titularitat femenina amb Audrey Tait), només el baixista, Bob Hardy, i ell sobreviuen respecte als vells temps. Però la seva figura aguanta les mirades i fins i tot s’encoratja lluint veu de tenor, en la línia del seu admirat David Bowie (i de Scott Walker), subjugant les masses. Líder total recolzat en una banda que, ara que disposa d’un guitarrista i d’un teclista a temps complet, reserva nous matisos, apreciats, per exemple, en les insinuacions ‘krautrock’ d’‘Ulysses’ i en la torturada ‘Outsiders’.
La sessió va semblar un ‘revival’ del ‘revival’, ja que aquest punk-funk amb rivets avantguardistes des dels seus inicis mirava al passat de reüll, però va ser compacta i no es va mostrar desfasada. Hi va haver una angoixa nerviosa de fons que no és aliena al món actual. Els seus clàssics mereixen transcendir l’estatus d’himnes generacionals (‘Take me out’, ‘This fire’) i la banda va entreobrir la porta al futur amb aquest simpàtic ‘Billy goodbye’, l’altre tema nou, tot i que fos invocant Bowie, una vegada més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
