L’encanteri d’Ivo Pogorelich

Amb un brillant ‘Segon concert’ de Chopin, el pianista croat va inaugurar al Palau el curs de la Franz Schubert Filharmonia

L’encanteri d’Ivo Pogorelich

EPC

1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

El pianista croat Ivo Pogorelich va ser el convidat d’honor del concert inaugural de la nova temporada de la Franz Schubert Filharmonia diumenge al Palau de la Música Catalana, després del seu pas per Vila-seca i Sant Cugat. El conjunt català va proposar al reconegut artista una peça fonamental en la història del gènere per a orquestra i solista, el ‘Concert per a piano núm. 2, Op. 21’ de Chopin, una obra mestra –en realitat, el primer que va escriure el compositor polonès– que es transforma en mans del solista en un mitjà per expressar la seva manera d’entendre el romanticisme. I qui millor que Pogorelich per fer-ho, ja que la seva trajectòria ha estat marcada per una particular visió del gran repertori per a teclat, aconseguint aquesta vegada una interpretació orgànica en la qual van brillar els contrastos, les veus mitjanes i la independència de les línies melòdiques.

Ja des del primer acord tot va sonar a nou en aquesta peça tan popular, assumida amb un fraseig tan personal i gairebé capritxós, però que sempre busca un equilibri; Pogorelich carrega les tintes, però manté la línia, fent seva l’obra a l’emportar-se-la al seu terreny.

Notícies relacionades

L’èxtasi va arribar en la introducció del ‘Larghetto’, l’intimista segon moviment exposat amb la més pura sensibilitat, amb una intensitat exagerada que va arribar a humitejar els llagrimalls de part del públic. Tomàs Grau li va seguir el joc amb una corda densa i vellutada, gairebé dramàtica, tot això rematat en un final de clar accent virtuós, amb unes escales vertiginoses, però matisades i esculpides al màxim.

La Franz Schubert Filharmonia sembla haver entrat en una saludable primera maduresa guiada amb mà ferma per Grau, que, en aquest curs, i sàviament, deixarà el podi de la seva orquestra a altres batutes que, sens dubte, enriquiran el llenguatge dels músics. Grau no només es va lluir en l’ardu acompanyament, fidel i còmplice, de Pogorelich –que va decidir no regalar propines malgrat les ovacions–, ja que va demostrar que un autor com Dvorák també li és apte per a la seva manera d’entendre la música, oferint la ‘Simfonia núm. 7, Op. 70’, del compositor bohemi.