La llista de Frankfurt

Fernando Aramburu va fer de Pàtria,  la seva novel·la més famosa, en la qual interpreta el drama basc des de la ficció, el seu camí d’entrada d’Alemanya, anys després de viure-hi i també de publicar els seus llibres en la llengua amb què conviu. Però, deia aquest dimecres a l’hora de l’esmorzar a l’hotel on hi ha la majoria dels espanyols que van a aquest festival el convidat especial del qual és Espanya, aquell llibre que, com gairebé tots els seus, va publicar l’editorial Tusquets, va ser el camí de la seva consolidació, igual que altres han arribat a les prestatgeries estrangeres gràcies a l’impuls del que passa a Frankfurt.

El mateix Aramburu va ser a la presentació, fa mesos, de la iniciativa espanyola de convertir aquest esdeveniment en el llançament d’una idea que les administracions espanyoles, al contrari que altres europees, com Anglaterra, França o la mateixa Alemanya, no han tingut en compte com Déu, almenys el Déu del negoci editorial, mana. Vendre a Frankfurt requereix potència, i per arribar a aquesta potència són imprescindibles les intervencions dels estats que han de treure pit de la seva acció exterior quan aquesta està feta, sobretot, per l’empresa editorial privada.

Les coses canvien, i en aquest Frankfurt es veu. El 1991, la primera vegada que Espanya va ser país convidat, hi va haver dues-centes traduccions acordades de l’espanyol a l’alemany. El tomb ha sigut memorable: ara 450 llibres d’autors espanyols seran traduïts a la llengua alemanya, que també comprèn Àustria. Tres milions d’euros d’ajudes públiques regats per fer més universals els llibres o autors de les llengües que es parlen a Espanya han fet fortuna al sector editorial alemany perquè siguin abocats a l’idioma de Goethe.

La llista és molt llarga. Ahir a la nit ens la va passar Andrea Marco, ànima d’aquesta presència espanyola a Frankfurt. Són moltes pàgines de noms propis que, agafats a l’atzar, tenen aquests noms i títols, tot just obrir l’Excel en el qual consten: Andrea Abreu (Panza de burro), María Hesse (El placer), Javier Cercas (Independencia), Milena Busquets (Gema), Carla Montero (El jardín de las mujeres Verelli), Santiago Lorenzo (Los asquerosos), Joan Maragall (Poesia completa), María de Zayas (Desengaños amorosos)…

No és interminable la llista, té prop de mig centenar de noms propis, amb els seus títols, les seves editorials d’origen, amb els traductors que han tingut o tindran aquests llibres al seu càrrec, i constitueixen en si mateixos una aportació excepcional a la història d’aquests esdeveniments, en els quals fins ara han sigut sobretot les editorials o els agents els que han confiat a les seves relacions i als seus pressupostos el risc de buscar traduccions per als seus autors.

Tres dècades després

Des de 1991, la Fira de Frankfurt no havia conegut una visita tan fructífera d’aquest país. Aquest és un clima que té a veure amb el mateix estand, de colors molt més estimulants que aquella plaça de toros fosca que llavors va ser símbol d’una participació de la qual van sortir noms que després han sigut únics en la història d’aquests anys, fins ara mateix.

Els que parlen dels sons d'aquell moment recorden, sobretot, els que van venir, organitzats per la mà mestra de Jaime Salinas, llavors director general del Llibre a l’època de Javier Solana. Van ser els temps que Espanya exportava els noms de Javier Marías, Antonio Muñoz Molina, Arturo Pérez-Reverte, Carlos Ruiz Zafón, Almudena Grandes, Julio Llamazares, Adelaida García Morales, Jorge Semprún o Eduardo Mendoza. Però ara, si la llista de Frankfurt es fes amb tots aquells que et trobes pels passadissos de l’Hotel Meliá, on s’allotja tothom, no hi hauria lloc ni a l’Excel dels que han sigut traduïts o es traduiran en aquest període de l’actuació de la selecció espanyola de la literatura, que ha vingut a trobar-se a les llibreries que venen llibres que abans van ser en castellà.

La curiositat dels noms propis i dels seus títols, al nostre país tan propens a les llistes, té molt camp per assenyalar. En aquesta altra pàgina de l’Excel del Ministeri de Cultura trobo, entre d’altres, Cristina Morales (Lectura fácil), Elvira Sastre (Días sin ti), Sabas Martín (Un rumor de siglos), Kiko Amat (Antes del huracán), Rocío Bonilla (Oh, oh, la pilota), Najat El Hachmi (Dilluns ens estimaran).

La combinació de noms i de generacions és tan àmplia i diversa que sembla incontestable des de qualsevol angle, ja que en una altra pàgina es poden remarcar aquests noms propis successius (amb els seus títols): Marta Orriols, Jesús Carrasco, Antonio Muñoz Molina, María Barbal, Miqui Otero, Sara Mesa, Elena Medel, Enrique Vila-Matas, Isaac Rosa, Berna González Harbour, Miguel de Unamuno (sí, l’autor de Niebla), Mercedes Núñez Targa, Ray Loriga, Manuel Chaves Nogales (en aquest cas, del gran periodista de la guerra es publicarà en alemany Bajo el signo de la esvástica), Manuel Vilas, María Barbal, Bernardo Atxaga, Anna Balbona, Lola Pereira Valera, Andrés Barba, Mónica Gutiérrez, Ander Izaguirre, Quim Monzó, Sergio del Molino…

No és interminable, però és impossible concentrar la llista en una crònica, tot i que l’enumeració dona idea que en aquest cas no tindran gaire fortuna els que solen expurgar noms propis per trobar el diable de la discriminació o l’arbitrarietat.

Notícies relacionades

Thomas Mann o per què no llegim escriptors alemanys (i ells a nosaltres tampoc)

Frankfurt intentarà catapultar de nou la literatura espanyola

Perquè els lectors (també els que cultiven el morbo) entenguin la varietat d’aquesta proposta de posar en alemany la cultura literària espanyola, ens permetem avançar també aquests noms propis que segurament sonen com si fossin actuals: Víctor Català, Antonio Machado, Emilia Pardo Bazán, Ramón del Valle Inclán, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Carmen Laforet, Juan Benet, María Zambrano...

A la pàgina següent del voluminós dossier de noms propis vaig trobar-hi Javier Marías i Luis de Góngora, cosa que li dona al que es pot dir ‘la llista de Frankfurt’ l’aire d’una biblioteca espanyola en una ciutat mitjana d’un país que el 1991 va portar a la mateixa fira menys de la meitat d’autors que havien de ser traduïts i, davant les lluminoses sales del 2022, va portar aquí, com ens va dir un testimoni de llavors, Antonio Muñoz Molina, una plaça de toros amb alber de La Maestranza de Sevilla. Ara prop de mig miler de noms espanyols s’apresten a l’assalt, pacífic, de les prestatgeries que llegeixen en alemany.