Les estrenes de cine d’aquesta semtana: crítique d’'Un año, una noche', 'Unicorn wars', 'Black Adam'...

La ferida que no es tanca

El nou llargmetratge d’Isaki Lacuesta s’inspira en el llibre que Ramón González va escriure a partir de la seva experiència com a supervivent de l’atac terrorista a la sala Bataclan de París el 2015 per oferir una reflexió aclaparadora sobre els efectes del terrorisme i el racisme, la culpa que genera sobreviure a una tragèdia i el dolor que una parella pot suportar sense esquerdar-se. En el procés, mentre retrata un home i una dona que tenen maneres oposades de processar la tragèdia que van viure junts, la pel·lícula renuncia a l’avenç cronològic a favor d’una successió de salts temporals que alternen el desemparament amb l’esperança i els moments banals amb les crisis profundes i que en tot moment eviten tant el sentimentalisme com les concessions al morbo.

Malgrat que els ‘flashbacks’ ambientats a l’interior de la Bataclan són exemplars d’aquest enfocament modèlic, és discutible que la seva inclusió en la pel·lícula fos realment necessària, ja que l’horror propagat per l’atemptat queda prou transmès en les escenes de quotidianitat de la parella. Així mateix, hi haurà qui qüestioni el gir argumental innegablement efectista que el relat efectua arribat el moment per emfatitzar la seva dimensió espiritual i qui es pregunti si és pertinent que Lacuesta dediqui gairebé tota la seva atenció als qui van sobreviure i gairebé cap als 90 morts. Respecte d’això últim, la cinta és rotunda: els atacs terroristes marquen de per vida tota una societat i, de fet, els estralls més terribles són les bretxes que obren entre els ciutadans. Nando Salvà

Una fita de l’animació adulta espanyola

Ja sigui en el camp de la il·lustració, del còmic o de l’animació, Alberto Vázquez s’ha encarregat de perfilar un segell intransferible que defineix la seva personalitat creativa a través d’uns traços que s’identifiquen en una sola ullada. Els seus personatges antromorfs al marge del sistema es converteixen en els protagonistes de faules que subverteixen els codis dels contes tradicionals per parlar del nostre present a través dels mals que fustiguen la nostra societat. En aquestes faules barreja la crueltat amb la poesia, la violència amb la melancolia, i es converteixen en implacables metàfores entorn de la capacitat destructiva de l’ésser humà. 

Si a ‘Psiconautas’ va optar per pràcticament l’absència de color, a ‘Unicorn wars’ desplega una colorimetria devastadora, però el seu fons no pot ser més pertorbador i macabre, com si aquests elements naïf fossin una excusa visual per endinsar-nos en les entranyes de l’horror, de la violència, dels estralls del fanatisme religiós i dels perills del totalitarisme. 

El director ens endinsa en un univers mitològic en el qual uns ossets es preparen per lluitar contra els unicorns, responsables de mantenir l’equilibri del bosc màgic i els seus eterns enemics. Des dels primers compassos ens introduïm en els codis del cine bèl·lic, però també en la relació entre dos germans, Gordi i Azulín, que simbolitzen el bé i el mal, el ying i el yang, allò bufó i allò sinistre.

En ‘Unicorn wars’ batega la iconoclàstia, el risc, la inventiva, i es converteix en un festival de troballes en què la capacitat evocadora es dona la mà amb la incomoditat expressiva. Beatriz Martínez

Una simpàtica faula cantaire

Pot ser que les aventures que va escriure Bernard Waber sobre un cocodril que s’integra en la vida quotidiana d’una família no siguin gaire conegudes al nostre país, però forma part de l’imaginari infantil anglosaxó. Així, després de convertir-se en musical, ara pren la forma d’una pel·lícula tan extravagant com simpàtica en la qual l’estranyesa inicial a poc a poc va convertint-se en acceptació i tendresa, les mateixes necessitats que precisament té el protagonista de la funció.

Lilo és un cocodril que s’expressa a través de la música. No parla, però sap cantar. Un mag injuriat que busca un bon espectacle, Hector P. Valenti (un Javier Bardem pletòric), el trobarà, l’ensinistrarà i el voldrà. Però també voldrà treure'n benefici. Davant la impossibilitat de Lilo de mostrar les seves habilitats en públic, l’abandonarà a casa seva, que aviat trobarà nous inquilins, un matrimoni amb un nen tímid, el Josh, que necessita reforçar la seva identitat. Entre Josh i Lilo sorgirà l’amistat i el cocodril l’ensenyarà a creure en ell mateix, una qualitat que traslladarà als seus pares, que havien perdut pel camí els seus veritables interessos, arrossegats per la vida moderna.

‘Lilo, mi amigo el cocodrilo’ és una faula urbana de contagiosa vitalitat, plena de números musicals enganxosos i que aconsegueix que el seu esperit conciliador mai resulti pesat, sinó que estigui impregnat d’una frescor d’allò més saludable. B. M.

Aromes sobrenaturals

E l tercer llargmetratge de la realitzadora Léa Mysius, segon en solitari, juga amb diversos gèneres i atmosferes i es fa fort precisament en la seva indefinició genèrica. Perquè ‘Los cinco diablos’, nom del club esportiu d’una petita localitat francesa on té lloc l’acció, és tant un drama familiar sobre complexes relacions afectives entre pares i fills com un relat de misteri, un thriller fantàstic, una història de terror i una reivindicació de la llibertat sexual en un context repressiu i conservador.

Adèle Exarchopoulos –una actriu que està llaurant laboriosament la seva carrera després de quedar una mica estigmatitzada fa una dècada pel seu paper a ‘La vida d’Adèle’– és la jove mare d’una nena amb un curiós poder: el de reproduir vivament les olors dels altres en pots de vidre, quedar en estat de trànsit a l’olorar-los i viatjar mentalment fins al passat per veure en primera persona fets ocorreguts quan encara no havia nascut. A partir d’aquesta idea pròpia del relat sobrenatural, Mysius teixeix una atmosfera molt tensa i «realista» amb elements diversos i ben treballats: la tornada al poble de la germana del pare de la nena, una tragèdia del passat relacionada amb un incendi –que només entreveiem en les primeres imatges del film– i la incertesa en l’amor, adornada amb elements vinculats al ‘buylling’, el racisme i el conflicte generacional. Quim Casas 

Ni heroi ni malvat

La nova entrega de l’univers cinematogràfic expandit de DC té poca relació amb els films sobre Superman i Batman de Zack Snyder, els de Wonder Woman, l’Esquadró suïcida i Aquaman. Tampoc s’assembla gaire a ‘¡Shazam!’, amb la qual està emparentada: l’ésser mil·lenari i superpoderós que interpreta ara Dwayne Johnson és el gran antagonista del capità Marvel o Shazam. La presència del «rocós» actor al capdavant del repartiment i la de Jaume Collet-Serra rere la taula de màquines –en la que és la segona col·laboració entre intèrpret i director després de ‘Jungle cruise’– li confereix al producte un to més distès, com si fos un gran joc, molt car i amb tanta èpica com edificis devastats per lluites apocalíptiques, però en el fons més lúdic que les fosques propostes de Snyder.

El film es permet picades d’ullet a Sergio Leone i pulles contra la presència nord-americana en conflictes que no són els seus. Aquest és el paper que juguen en la pel·lícula els membres de la Societat de la Justícia, un supergrup que vetlla per l’estabilitat global, però té bastants menys recursos i forces dels que s’espera. Al costat dels adolescents Ciclón i Rompeátomos, l’enfurismat Hombre Halcón i el distingit Doctor Destino, que encarna Pierce Brosnan, el poderós Black Adam mana, decideix i pega al seu aire. El més interessant és que resulta que no és ni heroi ni malvat. Q. C.

El simulacre d’un ‘whodunnit’

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Quan Agatha Christie va estrenar a Londres l’obra teatral ‘La ratera’, el 1952, es va estipular que aquell misteri criminal no podria ser adaptat a la pantalla fins almenys sis mesos després que s’hagués deixat de representar als escenaris. Com que set dècades més tard l’obra segueix a la cartellera, encara no té versió cinematogràfica, i l’‘opera prima’ de Tom George treu punta a aquesta curiositat. En lloc d’adaptar ‘La ratera’, orquestra una intriga inconfusiblement ‘christiana’ entorn de l’afany d’un productor de Hollywood per convertir aquest text en una pel·lícula. I, mentre ho fa, en tot moment insisteix a demostrar-nos que coneix bé les convencions del gènere ‘whoddunit’.

Dit d’una altra manera, ‘Mira cómo corren’ aspira a assemblar-se a ‘Puñales por la espalda’. D’una banda, tracta aquest arquetip narratiu com a objecte de paròdia, homenatge i comentari metatextual; de l’altra, intenta fer un ús convencional de les seves possibilitats dramàtiques. I si no ho aconsegueix en bona mesura és perquè passa tant metratge executant ‘flashbacks’, manejant efectes visuals innecessaris i exhibint una estètica pròpia d’imitador de Wes Anderson que l’avenç argumental s’alenteix; i la lentitud, ja se sap, no és bona ni per al misteri ni per a la comèdia. El resultat és un relat indubtablement afable i moderadament entretingut, però que de cap manera resisteix comparacions amb cap de les esmentades fonts d’inspiració. N. S.