Guillem Clua: «‘Smiley’ no explica una història d’amor de gais només per a gais»

El festival Serielizados del 2022 ha volgut inaugurar-se amb una sèrie amb molta història al darrere: la va crear Guillem Clua (Barcelona, 1973) el 2011 per a un torneig de dramatúrgia; es va estrenar en una sala minúscula; després, en d’altres, també de la resta del món; va adoptar forma de llibre, i ara salta a Netflix en forma de vuit capítols de mitja hora de durada. ‘Smiley’ és una història de gais, però no només per a gais, perquè és, sobretot, una història d’amor. A més, per a la sèrie s’ha nodrit d’altres trames amb una gran diversitat, que fa que qualsevol s’hi pugui identificar. La protagonitzen els actors Carlos Cuevas i Miki Esparbé, que la fan molt creïble. Una elecció sàvia, com la de Pepón Nieto en la pell d’un transformista. Com les grans comèdies romàntiques, arribarà per Nadal.

‘Smiley’ va ser la seva primera comèdia. I va resultar ser un èxit total al teatre, i també a la resta del món; se n’ha escrit un llibre...

Has resumit en una frase 10 anys. És la meva primera comèdia, a la qual em vaig veure una mica obligat. El seu origen és un text breu que es presenta en el Torneig de Dramatúrgia, en el Temporada Alta del 2011. I em va tocar enfrontar-me a Jordi Galcerán, que va escriure el que en el futur seria ‘El crèdit / El crédito’. Es comenta que aquest enfrontament ha sigut uns dels mítics del torneig. Jo era un principiant, i ell, l’autor d’‘El mètode Grönholm’, de manera que vaig pensar: «He d’escriure una comèdia o estic mort». I em vaig posar a escriure el que seria ‘Smiley’, perquè vaig descobrir que tenia una matèria molt bona, que era la meva vida sentimental. Va guanyar el Jordi, òbviament, però l’organitzador del torneig, Jordi Casanova, que era el director artístic de la sala barcelonina Flyhard, de només 40 butaques, em va dir: «Amplia-la». La vam estrenar, va funcionar molt bé i va començar el fenomen.

La comèdia romàntica perdura pels temps, perquè l’amor és un sentiment universal.

La recerca de l’amor, ser estimats, és un motor tan poderós que sempre fa que les obres, les pel·lícules, les sèries que en parlen siguin molt atractives. Però el que sí que canvia és la forma. No és el mateix una comèdia de Howard Hawks dels anys cinquanta i una de Nora Ephron dels vuitanta o noranta. Hi ha uns paràmetres socials que canvien. Ara el tema del gènere hi és més present i la diversitat LGTBI, i per això canvia la forma. I la motivació a l’hora d’escriure ‘Smiley’ va ser aquesta: recuperar els elements narratius de la comèdia romàntica clàssica amb tots els seus clixés i traslladar-la a una història de dos homes. Crec que això va ser el que va fer que l’obra fos tan atractiva en el seu moment.

No és una història de gais, sinó una història d’amor.

Una de les claus de l’èxit de l’obra, i espero que de la sèrie, és que és una obra explicada des d’una realitat molt concreta: la realitat LGTBI. En l’obra és la de dos nois, però en la sèrie hi ha també la de dues lesbianes, la d’heteros, la de persones més grans... No explicarem una història d’amor de gais només per a gais. Tothom s’hi sentirà identificat.

¿Ha sigut difícil traslladar-la al format audiovisual? 

Explicar la història de l’Álex i el Bruno, la parella protagonista, va ser relativament senzill, perquè ja estava feta. Només calia anar repartint-la en els capítols. I fer-la més complexa. El més complicat va ser crear l’univers de personatges al voltant, que fos un contrapunt en la història principal. Que l’alimentés i que aprenguéssim coses noves tant de la realitat LGTBI com de diverses maneres de ser i estimar. Va ser també el més apassionant: el fet de tenir una petita història i que Netflix et doni l’oportunitat de convertir-la en una cosa diametralment oposada quant a magnitud i de poder explorar, crear nous personatges.

¿Ha sentit pudor de despullar-se explicant les seves històries personals?

Cap, perquè sempre ho faig. Tot el que escric ve o de la meva experiència personal o de coses que a mi m’afecten personalment i que fan que em plantegi preguntes que necessito respondre a través de l’escriptura. I aquesta sèrie en particular, que parla tant del nostre temps, de la nostra realitat, de la meva vida sentimental, dels meus amics, del meu entorn immediat, és una font inesgotable de comèdia. Les cites de Grindr són un planter de gags inesgotable (riu).

Quant al càsting, ¿a qui se li va ocórrer la brillant idea de convertir Pepón Nieto en transformista?

Totes les decisions creatives passen per mi. L’elecció de Nieto va ser posterior, però des de guió el personatge estava creat perquè fos un actor de més de 50 anys. Tenia la necessitat de reivindicar la figura tradicional del transformista barceloní, que té molta història ja oblidada. Ara està molt de moda Paul Rudolph, ‘Drag Race’ i el món ‘drag’, amb gent de 20 o 30 anys. Però s’han oblidat una mica els que van obrir camí. I el personatge de Nieto intenta ser un homenatge als travestits que el món gai masculí, sobretot, invisibilitza, relega. Perquè queden fora del focus els homes quan passen dels 50 i ja no són objectes de desig. A això s’hi ha fet molt recalcament.

I aquest personatge, amb els seus monòlegs, aglutina tots aquests sentiments. ¿Buscava aquesta figura? 

Sí. És com el referent savi, que té totes les respostes, però que, alhora, està sol. El personatge de Pepón Nieto és secundari, però és molt poderós el seu missatge i les seves trames són molt boniques.

L’elecció de Carlos Cuevas i Miki Esparbé també és molt encertada. 

Era la més complicada, perquè eren els protagonistes d’una sèrie que es basa en una obra de teatre que van estrenar altres actors. Fa una dècada que els personatges de l’Álex i el Bruno estaven perfectament marcats. De manera que era molt difícil trobar el millor actor per a aquest paper, i que, a més, hi hagués química entre ells, i que creguéssim que s’enamorarien... Crec que ens va tocar la loteria amb ells. 

Hi ha diàlegs en català. ¿És un intent de Netflix de pal·liar l’absència de l’idioma o és decisió seva? 

Quan es va plantejar la sèrie a Netflix, jo vaig dir que volia que hi hagués trames en català i personatges que el parlessin. Volia rendir homenatge a l’origen de la sèrie. No només s’ensenya Barcelona, sinó una Barcelona real, on es parla català i castellà.

També és molt encertada la curta durada dels seus capítols.

Moltes vegades la història et demana el format, i fins i tot alguna, el gènere: que sigui teatre, pel·lícula o sèrie. I en aquest cas demanava ser una sèrie de 30 o 35 minuts. Que sigui consumible, que no es faci bola. A nivell de contingut i de temps. Així que la seva durada és ideal.

L’obra teatral va tenir una seqüela: ‘Smiley, després de l’amor’. ¿La sèrie podria tenir una segona temporada?

Si això passés, jo encantat, però està en mans de l’audiència. Tant de bo això passés. Si arribés aquest moment, de material n’hi ha.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Per cert, hi ha un moment nadalenc. ¿És una picada d’ullet a ‘Love actually’?

Durant tota la sèrie hi ha referents a pel·lícules. I ‘Love actually’ té el seu moment, òbviament. La comèdia romàntica demana Nadal.