Obituari

La música contemporània perd Josep Soler, un dels seus referents

El compositor català, autor d’un ampli catàleg que inclou 16 òperes, va morir diumenge als 87 anys

La música contemporània perd Josep Soler, un dels seus referents

EPC

2
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Compositor, pedagog, assagista, mestre. Josep Soler i Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935) va morir el diumenge 9 d’octubre als 87 anys després de tota una vida dedicada a la seva passió, la música. Autor prolífic, crític, guerrer, va apostar per les avantguardes més combatives malgrat que la seva música mai va acabar de niar en les programacions locals al ser considerada massa avançada per a la seva època.

Dedicat intensament a l’escriptura i a la pedagogia –tant en el Conservatori Municipal de Barcelona com en el de Badalona, que va dirigir entre 1980 i 2010–, la seva música dramàtica o teatral va ser una de les seves cartes de presentació arreu del món, i va arribar a compondre 16 òperes, entre les quals destaquen ‘Agamèmnon’ (1960), la seva primera creació dins del gènere líric, obra que el portaria a aconseguir el premi de l’Òpera de Montecarlo el 1964. ‘Agamèmnon’ marcaria un camí en què sempre va estar present la seva admiració per la tragèdia grecoromana, com també es veurà més tard en dues altres de les seves obres fonamentals, ‘Èdip i Jocasta’ (1972) –una de les seves obres més conegudes, escenificada al Liceu- i ‘Nerón’ (1985).

Notícies relacionades

Adscrit primer al serialisme dodecafònic i, més tard, a un expressionisme més lliure, en moltes obres introdueix cites als seus grans herois de la història de la música, com Schoenberg, de qui va ser alumne, a més d’haver-se format, entre d’altres, amb Webern, Taltabull i Ravel. En altres de les seves obres, com a ‘La tentation de Saint-Antoine’ (1964) mira la literatura de Flaubert i també incorpora la seva pròpia visió de la religió catòlica, una altra constant a les seves obres per a l’escena, així com el mite faustià o l’anomenat «etern femení». Crist, Murillo, Macbeth, Shakespeare i Frankenstein van ser altres dels seus temes o fonts d’inspiració, també va fer la instrumentació i la revisió de l’òpera ‘Pepita Jiménez’ d’Albéniz.

El seu ampli catàleg inclou música per a instrument sol, per a cant i piano, cor i cambrística en general, a més d’una àmplia obra simfònica i per a ballet, així com oratoris i cantates. Consolidat com un referent en l’àmbit contemporani, Soler va ser guardonat en dues ocasions amb el premi Ciutat de Barcelona (1962 i 1978), amb el Nacional de Música de Catalunya (2001), el Nacional de Música d’Espanya (2009) i el Tomás Luis de Victoria llatinoamericà (2011). Geni i figura, quan se li va oferir la Medalla al Mèrit en les Belles Arts el 2012, va rebutjar rebre-la per diferències polítiques amb el ministeri que llavors dirigia José Ignacio Wert, i deixava així per a la història una frase lapidària: «No accepto el premi, perquè a ells [amb referència al Govern del PP] no els interessa en absolut ni la cultura ni l’educació».