Les estrenes de cine de la setmana: Bárbara Lennie i ‘los renglones torcidos’, sensualitat adolescent i molt més

La perfecció està sobrevalorada

En les pel·lícules de Oriol Paulo hi ha una pugna constant entre la fredor i la diversió. És un director extremament precís, però al mateix temps també enjogassat, de manera que no té por de llançar-se al buit a través de decisions totalment inesperades en moments concrets. Al llarg dels anys ha configurat gairebé un univers propi marcat per unes senyes d’identitat que es repeteixen gairebé com un estilema: la narració en forma de puzle en la qual adquireix una especial ressonància la lleu franja que separa la veritat i la mentida, els ‘flashbacks’ i girs argumentals que ho canvien tot en l’últim moment i, per descomptat, l’assumpte capil·lar de les perruques, sempre omnipresent. 

En la seva última i més ambiciosa pel·lícula, l’adaptació de ‘Los renglones torcidos de Dios’, el director s’acosta amb summa prudència al seu objecte d’estudi, que no se sap gaire bé si és la novel·la de Torcuato Luca de Tena o Bárbara Lennie. I és que hi ha una absoluta admiració i reverència per part de la seva càmera cap a l’actriu i això fa precisament que el seu estil es transformi, sigui més viu (menys artificial), més sensible a l’hora de captar el personatge i el seu entorn, és a dir, els espais que l’envolten (un hospital psiquiàtric) i els seus habitants (els malalts mentals), configurant un microcosmos molt suggerent i incòmode. En aquesta ocasió no hi ha tants girs (tot i que n’hi ha, i molt joiosos), ni tantes perruques, però la intriga troba un equilibri perfecte entre estilització i magnetisme.

A més, de manera subreptícia es cola un discurs poderós al voltant del vell i el nou que bascula entre la repressió de les estructures franquistes i la llibertat dels temps que havien de venir. Això afecta la ideologia de la pel·lícula, molt més moderna, així com la representació de les dones en la pantalla, més empoderades davant un model d’home que estava acostumat a exercir la seva voluntat sobre elles. Sens dubte es tracta d’un treball d’adaptació titànic (el que orquestra Paulo junt amb el dramaturg Guillem Clua) en el qual es neteja i es destil·la no només el llenguatge, sinó també el substrat ranci de la novel·la a cop d’esteticisme pop. 

‘Los renglones torcidos de Dios’ pot ser que arrossegui un aire de pel·lícula fallida, però en absolut ho és, al contrari, resulta necessàriament reivindicable per fer de la complexitat entreteniment (entre altres coses). En qualsevol cas, pot ser que en la seva pròpia imperfecció estigui la seva singularitat perquè, igual com les criatures que retrata, la perfecció clarament està sobrevalorada. Beatriz Martínez

Soles en les altures

Dues noies dalt d’una torre de comunicacions, a 600 metres del terra, en una zona completament deserta. Han pujat fins a dalt per superar situacions personals explicades en els primers minuts. Són escaladores. Una ha perdut la seva parella mentre ascendia per l’escarpada paret d’una muntanya. L’altra, a més de muntanyenca, és ‘influencer’ i es passa el dia comunicant als seus seguidors tot el que fa, un detall dels temps actuals que prendrà importància més endavant. Dos personatges en un espai inalterable, l’estreta plataforma en les altures en la qual han de passar dies i nits amb l’amenaça de la set, la gana, la ferida d’una d’elles i els voltors carronyers que les ronden.

No és la primera pel·lícula d’aquestes característiques. Ja hem vist pel·lícules amb una noia en un diminut illot amenaçada pels taurons o un home atrapat en l’esquerda d’una muntanya. Relats en soledat i en perill. Convé desenvolupar bé els personatges, ja que gairebé tot se sustenta en ells, i no és el cas. Convé no estirar massa la trama quan ja no dona més de si, amb floretes innecessàries de guió. I s’abusa dels plans aeris perquè no se’ns escapi l’immens espai que envolta les protagonistes, un pla que sense tant dron va mostrar millor Luis Buñuel amb l’estilita pujat a dalt de tot d’una llarga columna a ‘Simón del desierto’. Quim Casas

Sensualitat poètica

‘Una historia de amor y deseo’ és una d’aquestes pel·lícules «petites» i fermes que flueixen amb enorme naturalitat a partir d’una trama senzilla, aparentment sense massa sorpreses ni girs inesperats. És la història de dos joves que s’enamoren en el primer curs de la universitat. No hi ha gaire més en la història, però està relatat amb molta convicció i seguretat. La noia, Farah, procedeix d’una família rica de Tunísia. El noi, Ahmed, pertany a l’extraradi parisenc i té els seus orígens en una Algèria que mai ha visitat. Es coneixen el primer dia de classe a la Sorbona, on assisteixen a un curs sobre literatura àrab. Ell és més retret i fins i tot el molesta que ella consideri literatura un llibre en el qual s’expliquen els noms dels òrgans sexuals en àrab. Però la noia el fascina i se n’enamora des del primer moment. Es debat entre l’amor i el desig, com diu el títol. Tant que està a punt de canviar d’assignatura i escollir-ne una sobre tragèdia grega perquè Farah el torba tant com els poemes eròtics àrabs que li ensenyen a classe.

Entre lectures i desitjos, i no poques contradiccions pròpies de l’adolescència i de la diferència cultural i moral dels dos personatges, avança aquest relat iniciàtic atapeït de veritat quant als sentiments, la tendresa, l’anhel i la passió. Una pel·lícula en la qual els cossos estan tan ben filmats com les paraules. Q. C. 

Conscienciar amb cops de puny

Inequívocament deutor del tipus de realisme social encapçalat pel cine de Ken Loach, el primer llargmetratge com a director de l’actor Juan Diego Botto entrecreua les peripècies de tres personatges al llarg de 24 hores –un advocat activista, un reposador de supermercat i una àvia– per denunciar el drama dels desnonaments a Espanya, i mentrestant assenyala també problemes com l’avarícia dels bancs, els beneficis indecents de les companyies elèctriques, les carències dels serveis socials i les cues de la gana, entre d’altres. 

Impulsada per una càmera que es manté en nerviós moviment, ‘En los márgenes’ evidencia sense objeccions el seu interès a deixar el més clar possible el seu missatge solidari, i amb aquesta finalitat recorre a les formes més rudimentàries de didactisme i sentimentalisme. Els seus personatges fan ús de la paraula gairebé exclusivament per explicar-se els uns als altres, i de passada a nosaltres, els detalls de les seves penúries i la seva desesperació o per, en general, entrar en detalls sobre com de malament està tot, i d’aquesta manera miren d’imposar el que hem de sentir i pensar. I, mentrestant, la pel·lícula recorre a trucs narratius com les coincidències, les improbabilitats, els comportaments qüestionables i el tremendisme dramàtic per maximitzar la resposta emocional de l’espectador. Sens dubte, veure-la deixarà molts espectadors fets pols. Però rebre cops de puny durant una hora i mitja causa el mateix efecte i no per això caldria aplaudir l’agressor. Nando Salvá

Història de dues germanes

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En les dues primeres seqüències de ‘Baila con la vida’ conviuen, en muntatge paral·lel, les dues protagonistes del film. Una està passant l’aspirador a casa seva ballant al ritme de la cèlebre ‘Voulez-vous coucher avec moi ce soir?’, de LaBelle. Una nota distesa. L’altra (encarnada per la directora del film, Michèle Laroque) organitza al jardí de la vila on viu amb el seu marit una reunió amb familiars i amics. Un moment d’esplendor. Una és mestressa de casa, per dir-ho planerament. L’altra està casada amb un ric empresari vinícola a punt de deixar el negoci en mans de la seva filla. La primera és feliç, o això sembla. La segona, a l’acabar el dinar, descobreix el seu marit besant-se amb la seva millor amiga. Fa les maletes –una de sola– i marxa més trista que enfadada. ¿On va? A casa de la primera, la seva germana.

El conflicte ja està servit: el retrobament entre dues germanes antagòniques en tot. El to és l’habitual en aquesta mena de comèdies franceses que tant èxit sembla que tenen entre nosaltres. Laroque porta al terreny patri la mateixa història que la pel·lícula britànica ‘Bailando la vida’, realitzada per Richard Loncreaine fa només cinc anys. El seu retrat de dues formes de vida oposades, la més o menys bohèmia de la germana que balla amb LaBelle i la de classe alta i sofisticada de la qual que de ballar amb el seu marit, recorre a tots els llocs comuns esperats. Q. C.