‘La gata perduda’: les aclamades set vides de la Gata del Raval

Escrita en cinc actes pel líder de la banda Obeses, Arnau Tordera, ‘La gata perduda’ és la seva tercera incursió en l’àmbit del teatre musical. El músic de Tona deixa enrere el pop lleuger i amable amb notes de cantautor que distingeix la música del seu grup per introduir-se amb ‘La gata’ en una partitura que exigeix una plantilla simfònica i conjunts propis d’altres gèneres com la rumba, música heavy o hip-hop, en un gran treball de barreja que funciona sense problemes com a banda sonora del desenraonat llibret de la dramaturga Victoria Szpunberg i que en el segon acte arriba a les cotes més altes. La música de Tordera, amb cites a la tradició, accents còmics i molt compartimentada estilísticament segons el perfil de cada personatge, és una bomba de rellotgeria.

Però aquesta ‘La gata perduda’, més enllà del si funciona com a obra de teatre musical, conforma un projecte més que lloable des d’altres punts de vista, ja que per fi ha incentivat el diàleg entre una entitat com el Liceu, carregada de prejudicis d’elitisme, i el barri en el qual està inserit i al qual dona l’esquena, el Raval, pobre, amb problemes de convivència, però solidari, multiètnic i acollidor. El Gran Teatre ha aconseguit, després d’anys de treball, implicar més de 70 associacions del barri i un miler de veïns en la concepció i producció del que anomena una «òpera comunitària», i això ja té un valor incalculable. La nit de l’estrena la sala era plena de gent del barri, curiosa i il·lusionada, que es barrejaven amb les autoritats encapçalades pel president Aragonès. Que part del vestuari s’hagi confeccionat a Top Manta o Dona Kolors o que l’òpera inclogui l’emocionant cor «Som del Raval» –un veritable himne– ja és un triomf.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Tornant al llibret de Szpunberg, la idea era que, movent-se entre àmbits de realitat i fantasia, els veïns del Raval –com si fos el poble de Fuenteovejuna– s’atrinxeressin davant un gran especulador, aconseguint el seu objectiu. Tot es fa més digerible gràcies a l’esplèndida i mastodòntica direcció d’escena de Ricard Soler Mallol –tot i que sobren les coreografies d’Anna Macau– i, sobretot, per l’esforç i professionalitat de solistes com Pau Armengol (magnat), Rocío Martínez (arquitecta), Marta Infante (curadora), Albert Casals (detectiu), Dianne Ico (gata), Joan Sáez (secretari) i Óscar Peñarroya (camell). L’àmplia massa coral conformada per entitats del barri i que coordinava Cristina Colomer van transformar en una festa les seves aparicions, mentre que un concentrat Alfons Reverté, des del podi, donava sentit musical a aquesta edificant proposta.

Però, ¿és aquesta ‘Gata perduda’ una òpera? Des de fa dècades que les fronteres d’allò que defineix un espectacle musicoteatral com a òpera està en tela de judici. A certs teatres d’Alemanya, on s’inclouen molta creació actual, la temporada lírica ara fins i tot s’anuncia com a ‘teatre musical’. ‘La gata perduda’ també fa qüestionar-se si constitueix un espectacle operístic, ja que els seus intèrprets utilitzaven amplificació. El micròfon –o un telèfon mòbil, com en la introducció de l’obra– és el que més allunya ‘La gata’ del gènere, ja que l’òpera viu gràcies a aquestes veus prodigioses impostades que arriben a l’últim racó de la sala sense necessitat de recursos tècnics. Aquesta és la seva màgia.