Rock sense coartades

Camellos: «Dir que ets ric i fiques bitllets a culs sembla avui més contracultural que queixar-te de veritat»

  • El quartet madrileny presenta a la barcelonina sala La Nau el seu tercer elapé, ‘Manual de estilo’, afilat retrat d’una època marcada per la precarietat, el desencant i la impostura

Camellos: «Dir que ets ric i fiques bitllets a culs sembla avui més contracultural que queixar-te de veritat»

Laura Bermejo

4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En aquesta vida, a cadascú li toca el que li toca, i a Camellos els ha tocat, per edat i inclinació, ser els cronistes d’una època i un lloc en els quals imperen les feines mal pagades, els lloguers abusius, la rebaixa de les expectatives, el postureig grotesc i els discursos idiotes. És un paper que aquests quatre madrilenys d’adopció exerceixen amb admirable eficàcia i una barreja de lucidesa, broma i mala bava, i, tot i que només fos per això, ja mereixerien atenció en un paisatge musical contemporani abocat a l’hedonisme, l’ostentació i la irrealitat. Però hi ha més, perquè Camellos són, més enllà de les seves pulles jocoses, les seves bromes privades i la seva invitació a divertir-se, un grup molt seriós; potser el millor que li ha passat al rock espanyol de guitarres en l’última dècada.

La prova definitiva és el seu tercer elapé, ‘Manual de estilo’, publicat el mes de maig passat i que ara presenten en una gira de sales que aquest dijous té aturada a La Nau de Barcelona; un disc en el qual la banda, sense renunciar a la seva idea de diversió, endureix el so i l’actitud per abraçar certa... ¿maduresa? Respon Fernando Naval, veu i guitarra: «No m’atreviria a parlar de maduresa, però està clar que en aquest disc ha canviat la manera d’abordar els temes. El grup ha deixat de ser només un divertiment com era al principi; s’ha convertit en una cosa molt important en les nostres vides i no podem evitar parlar de les coses que ens preocupen de veritat».

Una realitat frustrant

Entre les coses que els preocupen de veritat està la precarietat rampant del sector cultural a Espanya, un panorama que a ells els condemna a ocupar-se en feinetes de subsistència per poder mantenir Camellos a la superfície. «No ens posarem a plorar, però sí que és bastant frustrant –apunta Naval–. Vens d’omplir sales el cap de setmana i dilluns et toca tornar a una feina de vuit hores per pagar el lloguer i el menjar. Aquesta és la realitat de la música en aquest país: arribes a cert nivell i no hi ha segones divisions, així que o ho petes o et quedes allà en aquests llimbs».

Sorprenentment, Camellos són dels pocs artistes que trien integrar aquesta realitat circumdant d’impostures, desencant i misèria en les formidables lletres de les seves cançons, una cosa que els allunya de, per exemple, bona part de les figures de l’escena urbana actual. «Hi ha una evident falta de realisme. La majoria d’artistes avui dia pensen que la gent prefereix creure que està escoltant un milionari, tot i que sigui un milionari ‘fake’, abans que afrontar que la seva vida és una merda», assenyala Naval, que lamenta que aquesta aposta per la fantasia aspiracional i l’opulència de mentida hagi substituït la crítica i la denúncia. «Al final, dir que ets ric i poses bitllets a culs i no sé què més sembla més contracultural que queixar-te de veritat. Fa la sensació que la gent rebutja qualsevol manera de confrontació amb la realitat. I puc entendre que hi hagi qui pensi: «Accepto que la meva vida serà una merda i per tant ballaré», però em sorprèn que no hi hagi un emprenyament molt més gran en l’escena musical i en l’escena cultural en general».

Madridisme d’esquerres

Notícies relacionades

Als quatre membres de Camellos els uneix el seu madridisme futbolístic desacomplexat –«ens agrada reivindicar que no has de ser un malparit de dretes que trepitja els drets dels altres per ser del Madrid», diu Naval entre rialles–, però no les seves devocions musicals. «Hi ha una cadena de connexions estranya, però compartim molt pocs gustos. Cada un porta les seves influències de casa i de la posada en comú surt el so del grup».

En aquest so no és difícil detectar l’empremta de grups de rock espanyols nascuts als anys 80 com Ilegales, Siniestro Total o Los Enemigos, una filiació que queda remarcada per la presència del líder d’aquests últims, Josele Santiago, a «Cambios de humor», la cançó que obre ‘Manual de estilo’. «El meu pare és molt fan de Serrat i em posava la versió que Los Enemigos tenien de «Señora», que em sembla increïble –explica Naval–. A partir d’allà vaig començar a escoltar els seus discos dels 80 i 90: ‘La vida mata’, ‘La cuenta atrás’..., la hòstia. Aquesta gent ha marcat la nostra creativitat i està clar que nosaltres sentim una connexió. Així que quan va sorgir la idea de comptar amb Josele i ell va acceptar superràpid, ens vam quedar una mica en xoc. Però ens ho va posar tot molt fàcil, la veritat».

Temes:

Música Concerts