Alberto Rodríguez porta al cine el gran motí i fuga de la Model

Per això per al director és tan especial ‘Modelo 77’, que inaugura aquest divendres la 70è edició del Festival de Sant Sebastià, i que bé podria tancar una espècie de trilogia amb les dues obres esmentades, en el seu intent de radiografiar la societat del nostre país durant la Transició fins als nostres dies en qüestions que inclouen la ideologia, les clavegueres del poder i relació de l’individu amb el sistema a través de la repressió i de la permanència de les estructures feixistes, als setanta encara com a part del règim i, ara, a l’ombra.

«Em feia la sensació que era un capítol que es quedaria sense explicar. Com si d’un llibre d’història hagués caigut una pàgina i s’oblidés per complet», explica Alberto Rodríguez a EL PERIÓDICO. «A finals dels setanta semblava que a Espanya estigués tot per fer, que qualsevol futur era possible. Hi havia una sensació de llibertat bestial, i això es contraposava amb la realitat dels presos, que no la tenien. Que ells també aspiressin a aquesta utopia em semblava una cosa molt potent, perquè ho van fer lluitant, reivindicant els seus drets, i això ara em sembla també un missatge que s’ha de continuar tenint en compte, atès l’esgarrifós auge de l’extrema dreta a tot Europa i als Estats Units». 

La pel·lícula abasta tres anys, i té com a fil conductor el personatge de Manuel (interpretat per Miguel Herrán), un jove que suposadament ha comès un desfalc i ingressa a la presó Model el 1976. Ell serà en tot moment els ulls de l’espectador, que assistirà a tota una sèrie d’atrocitats contra la dignitat humana. El Manuel serà humiliat, apallissat, i a poc a poc anirà accedint al microcosmos penitenciari de la mà del seu company de cel·la, el Pino (Javier Gutiérrez), i d’altres interns que havien pres consciència dels seus drets i estaven disposats a rebel·lar-se davant les immundes condicions en les quals vivien unint-se al sindicat format a Carabanchel, la Copel.

«Elegir els esdeveniments clau durant aquesta època va ser el més complicat, perquè no es tracta d’una pel·lícula documental, havíem d’articular-la a través d’una ficció, sempre dins d’un marc històric coherent. No em considero un cronista, sempre em quedo més amb la part emocional del relat. Per això alguns capítols resultaven essencials, com el motí del 77, en el qual 200 tios es van posar d’acord per tallar-se les venes. Van tenir la voluntat i l’energia per fer-ho com a protesta, i també perquè pogués entrar la premsa i l’exterior sabés el que de veritat estava passant allà». 

Notícies relacionades

Tornada a la infame presó Model de 1977

Música amb Barcelona com a escenografia

Per descomptat, un altre moment clau va ser sens dubte l’intent de fuga per les clavegueres de la presó de 45 presos un any més tard. Quan ja no quedaven esperances que la situació millorés, l’única opció va ser el campi qui pugui. «No volia que la fuga tingués cap tipus d’èpica. Hauria sigut trair l’esperit de la pel·lícula, que crec que és la més austera que he fet. En realitat, per a mi aquesta escapada és una espècie de justícia poètica, també té a veure amb una il·lusió, amb un miratge». 

En un moment d’extrem individualisme, ‘Modelo 77’ és un cant a la unió, a la possibilitat de pensar de forma grupal en lloc de només en un mateix. El director creu que només així també es poden solucionar els problemes del present. «És un cant a la dignitat de l’individu, com aconseguir sortir d’un sistema fet per alienar-te i escapar a través de la lluita col·lectiva».