El noi que va sortir dels «dominis del llop» i va trobar després èxits extraordinaris

Durant anys, molts anys, fins després que fos ja un veterà amb èxits mundials, premis literaris que van ser més abundants a l’estranger que a la seva terra, Javier Marías va ser «el jove Marías», com es va dir a si mateix quan li van fer, al diari Pueblo, una de les primeres entrevistes de la seva vida literària. L’hi va fer Andrés Aberasturi, periodisme de premsa i de ràdio, sota la rúbrica Ante mi próximo libro, ja que en aquell moment, quan tenia 19 anys, l’autor que arrasaria en la literatura espanyola (i mundial) amb Corazón tan blanco el 1994, publicava Los dominios del lobo a Edhasa. En tenia una altra pendent, titulada La víspera, escrita quan tenia 16 anys però que estava desada en un calaix després d’haver sigut presentada per ell al premi Sésamo, llavors el centre en què s’entrenaven (com va passar amb Juan José Millás, que va guanyar el premi) autors novells que esperaven rubricar allà vocacions naixents.

En aquesta primitiva entrevista amb Javier Marías no hi havia, per la seva banda, només congratulacions per l’imminent debut, sinó un retret a l’editorial, que en l’instant que Aberasturi anava a donar notícia del seu primer llibre, fins i tot no en tenia exemplars a les prestatgeries, que potser estarien en la immediata Fira del Llibre de Barcelona. Aquesta primitiva entrevista té ingredients que després han sigut marques de la manera de ser d’un dels grans escriptors de l’última part del segle XX i, a més, un dels més influents intel·lectuals d’aquest país, dins d’Espanya, a Europa i al món.

En aquell moment tenia 19 anys, estudiava Filosofia i Lletres, es queixava de la tardança que un llibre seu, l’inaugural, trigués a sortir, i ja es considerava el que va ser, en realitat, de seguida que el seu nom i la seva obra es van anar consolidant. El periodista Aberasturi li va preguntar llavors si es considerava integrat en algun grup d’escriptors, i com després passaria també, en aquell moment Javier Marías va respondre: «Sincerament, no». En aquest retall que ara podria ser com l’incunable inaugural d’una obra completa impressionant, que ha donat de si, a més, material per omplir multitud d’hemeroteques, aquesta sinceritat era l’avantsala de les actituds que després el van portar a rebutjar premis, singularment els que donessin les autoritats, i escapar d’afalacs oficials que celebressin els seus èxits literaris, molts recollits a l’estranger, on fins i tot el Nobel el va tenir en seriosa consideració.

En aquell moment, quan ja sentia que el seu era un territori propi, també es distanciava de la literatura que encara es mantenia com la pròpia de la llarga postguerra, que practicaven, d’una manera o una altra alguns dels seus mestres, singularment Juan Benet (que va ser qui es va moure, segons el mateix Marías, perquè sortís Los dominios del lobo) i Juan García Hortelano, dos dels seus millors amics. En concret, la primera novel·la estava «intencionadament dins el tipus de cine que es feia a Amèrica en els anys 40-50 i potser recordi alguns escriptors americans». El temps va anar consolidant aquest caràcter extraterritorial de l’escriptura de Marías, traductor de grans de la literatura anglosaxona i editor, en la seva editorial Reino de Redonda, per exemple, de les millors entrevistes que se li van fer al gran mestre que també va tenir, William Faulkner.

Les idees clares

Quan, com és llegenda, sortia amb els amics de generació (Félix de Azúa, Vicente Molina-Foix, Antonio Martínez Sarrión), i s’ajuntava amb ells i amb els esmentats Benet i Hortelano per fer cabrioles (ell les feia) per la zona de Colom, Marías tenia clares algunes coses sobre el món que trepitjava. Fill d’un home prominent en la cultura espanyola, el filòsof Julián Marías, no es deixava enlluernar per l’èxit tan primerenc (publicar un llibre als 19 anys), així que li deia a Andrés Aberasturi quan aquest li va preguntar si li servia d’alguna cosa el cognom perquè, al contrari del que els passava a altres joves, ell tingués facilitats per publicar. En aquesta resposta, que segueix completa, és quan a si mateix ja es deia «jove Marías», com seria anomenat ja per sempre, fins i tot quan tenia els cabells blancs i èxits mundials. Va dir així:

«… No, no és el meu cas, però que Los dominios del lobo surti a la llum l’hi dec a Juan Benet, que la va llegir i va començar a moure’s perquè fos publicada. Per descomptat que sempre crida més l’atenció una obra del jove Marías que del jove Pérez, poso per cas. Es publica, sent jove, gràcies als contactes que es tenen».A aquell Marías que s’autoimposava el malnom ja no se li va treure mai, el jove Marías, tampoc s’atribuïa mèrits de patiment, ja que escriure per ell era un plaer, i de fet sempre ha sigut així, ja que cap dels seus llibres, cap, ni els més difícils de portar a terme, com Negra espalda del tiempo, d’una dramàtica arrel autobiogràfica (doncs tracta, bàsicament, del drama familiar que van viure els seus pares al morir encara petit el nen que el precediria en la família), expressa ni aclaparament ni cansament, sinó, al revés, sempre ha sigut la seva escriptura l’expressió d’una música molt particular, molt de Marías, capaç de captivar com una melodia que només ell podia executar amb aquesta tessitura. Allà l’hi avança al mateix Aberasturi, com si estigués endevinant el futur, tasca que forma part molt important entre les ocupacions secretes del seu heroi de Tu rostro mañana, Jaime Deza, capaç d’endevinar la carae que demà podria tenir aquest o aquell individu d’interès per a les seves investigacions.

Així que, quant a l’arrel de la seva facilitat, al contrari que passava amb els seus joves contemporanis, que escrivien i deixaven de fer-ho, Javier Marías explicava la seva facilitat, que era també el seu gust:

-«Sempre m’ha agradat escriure; escric des de petit. Potser l’ambient que m’ha envoltat ha sigut, i és, bastant propici. D’altra banda, no tinc cap dificultat a fer-ho; aquesta novel·la la vaig escriure en quatre mesos. També m’interessa el cine i he escrit alguna cosa sobre aquest tema». A propòsit, li diu el periodista, «has tingut res a veure amb l’edició espanyola d’aquest estrany cas anomenat Love story»…

Resposta: «Fa un mes i mig em va trucar Alianza perquè revisés la traducció d’aquesta novel·la. El treball estava ben pagat i per això el vaig fer». Sense pèls a la llengua va continuar sent, temible i mesurat, sempre subjecte als seus codis, els codis de Javier Marías. El Marías que després ha animat polèmiques i ha generat les seves batalles, en què ha sigut sempre guerrer sense antifaç, li va explicar així a Andrés Aberasturi la incursió que seria, d’altra banda, el principi d’una de les més importants carreres que un traductor de la seva talla ha tingut a Espanya, entre els èxits més prestigiosos de la qual hi va haver la seva versió espanyola de l’anglès de Tristran Shandy, la novel·la de Laurence Sterne, amb una primera edició amb l’esmentada traducció que va publicar Jaime Salinas, un dels més il·lustres protectors de la vida i la vida literària de Javier Marías.

¿I per cert què li va semblar l’èxit del tal Love story?, li repregunta el periodista. No hi ha en aquests paràgrafs que li arrenca el periodista al després autor de Los enamoramientos (una de les seves novel·les més boniques, més contemporànies, més dures i més dolces) cap desaprofitament per qui, com Deza, volgués saber llavors quin seria el rostre posterior del fill de Julián Marías: «Bé, és una novel·la monstruosa, i em sembla més monstruosa per l’èxit que ha tingut. No acabo d’explicar-me aquesta acceptació massiva i universal; em sembla un cas semblant al de la pel·lícula Un hombre y una mujer. És una novel·la plena de trucs, explica la història de sempre, em sembla molt falsa, molt oportunista. No crec, ni tan sols, que sigui romàntica, és més aviat cursi». Aquell jove fet ja un home per a la literatura va acceptar després preguntes que, al llarg del temps, el van aclaparar sense la intenció benèvola d’Aberasturi, que entrevistava un nen. De l’última tacada de preguntes al molt recent autor de Los dominios del lobo (novel·la de la qual fins a data recent Javier Marías no ha volgut saber-ne res), aquesta va ser la primera: «¿Resulta positiu o negatiu ser fill d’un escriptor famós?» Diu J.M.: «Per als altres no ho sé, ni una cosa ni una altra. Al meu pare no li agrada massa aquesta novel·la meva; li agradava més la que vaig presentar al Sésamo. Quant al seu llançament, se’n va mantenir al marge». Més: «¿No penses seguir la línia del teu pare?» J.M.: «Jo sóc més de novel·la. No, no penso anar pel seu camí, no em va, no m’interessa». «¿Què opina ell de la teva carrera literària?» «Pensa que tinc possibilitats, però que encara estic molt verd».

I finalment, això és el que creu el jove Marías del seu encara no tan ancià pare, a la pregunta final d’Aberasturi «¿què opines tu d’ell com a escriptor?»

-«La veritat és que tot just el conec, no he llegit gairebé res d’ell, només algunes coses que publica sobre cine.

‘Tu rostro mañana’

Anys després, potser en el llibre més poderós i monumental que ha escrit, Tu rostro mañana, reivindica la figura del seu pare, represaliat per Franco i menyspreat pels acadèmics universitaris de la postguerra, que el van empènyer a ser un professor a Amèrica del Nord, on es va emportar els seus fills, que van compartir tots una educació anglosaxona que va beneficiar la cultura de la família i va marcar Javier Marías com un narrador que seria universal... Parlant de preguntes, a un periodista més recent li va respondre així algunes preguntes d’actualitat recent. Per refrescar la memòria dels que avui poden recordar (i/o enyorar) les seves opinions contundents, recollides en les seves col·laboracions al diari El País i en llibres i en altres declaracions, em permeto recollir preguntes i respostes:

-Molts lectors acudeixen a tu a la recerca de sentit comú. ¿En quin estat es troba el sentit comú a Espanya?

-En un estat una mica comatós, segons el meu punt de vista. Un dels problemes del nostre temps és que, coses que poden tenir certa raó de ser, tretes de mare, perden raó. Si resulta que això és masclisme i això també, i allò és racisme o les dues coses alhora, i això és una blasfèmia i aquell acudit és incorrecte... ¿Llavors què dic? Ara a Ucraïna, per exemple, estan enderrocant estàtues de Puixkin, de Tolstoi... només perquè són russos. Però bé, ¿la gent està boja? ¿Què té a veure un poeta extraordinari amb Putin i l’actualitat? El mateix amb les estàtues de Colom per tot Amèrica. Llavors, com que hi ha aquesta tendència a mesurar-ho tot amb els paràmetres d’avui, cosa que és un disbarat i un dels atemptats més grans contra el sentit comú, doncs de seguida es cau en l’exageració i en la mort del sentit comú.

-També parles d’un fenomen paral·lel a aquesta cultura de la cancel·lació: el me too. ¿És un element passatger o què? -Jo crec que algun dia això ha de canviar. En el me too hi ha una part amb raó de ser. Però en el moment que es dispara massa i s’exagera, doncs... A veure: Quevedo va matar un home, per tant algú el qualifica d’assassí. ¿Per això s’ha de deixar de llegir-lo? Una estàtua se li fa a algú no pel que va fer de dolent, sinó de bo. És com si un sol delicte esborrés tota una obra transcendental per a la història. Està tot tan trasbalsat que jo crec que ha d’arribar una època en què es comenci a diferenciar l’obra del que va fer una persona o de com es porta a casa.

-¿Quin judici et mereix avui la política d’aquest país? Doncs la veritat, Juan, es pot dir una cosa molt semblant al que t’he dit sobre el periodisme. La meva vida ja és llarga i... estem en el nivell més baix, carrincló, histèric i fals de la política. Un polític posa verd l’adversari, només per això: per ser el seu adversari. És una època molt dolenta. Fins i tot fa relativament poc jo podia haver-te assenyalat algun polític decent, assenyat. Avui... avui no trobo cap figura equiparable en cap partit.

-Parles de la cursileria, els tòpics, la ultratendresa de la pandèmia. -Això sí que ha anat canviant, a mesura que la pandèmia s’ha anat apagant. Ja no escoltes allò d’‘en sortirem millor’ i no sé què. Ja no hi ha frases boniques per quedar bé. Bé, doncs ni ens n’hem sortit millor ni la gent ha recapacitat. Res ha canviat. Simplement és com si tot el món, o gairebé tothom, estigués esperant que això passés per tornar a les seves xorrades. Ho sento, quina paraula: ¡xorrades! Però és així. Ho lamento, però és així com ho veig.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-Una última qüestió. Els de la nostra generació ens estem acostumant a acomiadar els amics. ¿Et fa la sensació que la soledat progressiva és el futur? -Bé, sí. Em temo que diria això, sí. Jo recordo que el meu propi pare, que va morir amb 91 anys, estava trobant a faltar cada vegada més gent. Renovava les amistats, no s’aïllava, però el seu món anava desapareixent abans que ell mateix. Jo era jove, ho veia i pensava: ‘que trist ha de ser veure’s embolicat en això’. Després vaig anar fent anys i sí, ja tinc la sensació que el meu món va perdent valor perquè ja no tinc certes persones. Em consolo pensant en els que em queden, és clar. Però tots serem passat, això és així. Tots serem passat i ja no present.

Aquesta entrevista última es va fer el maig d’aquest any, 2022, sobre un llibre que recollia una selecció dels seus articles publicats a El País Semanal. L’entrevista, recollida telefònicament, va ser publicada en diferents edicions dels diaris de Prensa Ibérica dels dies 24, 25 i 26 de maig d’aquest any. Parlar amb Javier Marías, en persona, sentir-lo en públic, llegir-lo, era com llegir o escoltar un home que mai va perdre la qualitat que el va mantenir com un home savi i inconformista, un escriptor de mèrit i abast inesborrables. Va ser, a més, de les persones més emocionants que he conegut en la meva vida.