Venècia premia ‘All the beauty and the bloodshed’ i es rendeix a Nan Goldin

Nan Goldin és una figura interessentíssima per diversos motius. Primer, perquè es tracta d’una fotògrafa pionera, amb uns vívids retrats de la vida novaiorquesa des de finals dels 70 –instantànies plenes d’autenticitat protagonitzades per ‘drag queens’, heroïnòmans, víctimes d’abusos i hedonistes canalles– que van transformar el paper que aquesta disciplina artística exerceix en la societat. Segon, perquè s’ha dedicat en cos i ànima a combatre el totpoderós poder farmacèutic i, en concret, a orquestrar accions de sabotatge a grans museus patrocinats per la família Sackler, considerada la gran responsable de l’epidèmia que la dependència a l’oxicodona ha causat als Estats Units; la mateixa Goldin va ser-ne addicta entre el 2014 i el 2017. I resulta temptador donar per fet que l’inesperat Lleó d’Or obtingut aquesta nit per ‘The beauty and the bloodshed’, el documental dirigit per Laura Poitras que retrata les dues facetes de l’artista, està justificat més per la rellevància artística i política d’aquest objecte d’estudi –que, per cert, figura entre els productors de la pel·lícula– que pels mèrits cinematogràfics que acredita; al cap i a la fi, no aprofundeix ni en la magnitud iconogràfica de l’obra de Goldin ni en la crisi que els opiacis han causat al país.

El Gran Premi Especial del Jurat obtingut per l’‘opera prima’ de la francesa Alice Diop, en canvi, sí que estava previst en moltes quinieles. ‘Saint Omer’ és una punyent reflexió sobre temes com la raça i el racisme, la immigració, la maternitat, els vincles entre mares i filles i la bogeria vehiculada a bord de la meticulosa escenificació d’un procés judicial que va tenir lloc el 2013 contra una dona que havia provocat la mort del seu nadó de 15 mesos; és una obra de gran austeritat dramàtica però també plena d’humanitat i fondària emocional. En altres paraules, va sobrada del que li falta a ‘Bones and all’, la insulsa i fallida barreja d’història d’amor juvenil, retrat de l’angoixa adolescent i pel·lícula de caníbals per la qual el jurat que encapçalava Julianne Moore ha decidit nomenar millor director l’italià Luca Guadagnino.

Premis interpretatius

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El repartiment de guardons efectuat en les categories interpretatives, d’altra banda, no admet pegues. No concedir a Cate Blanchett la Copa Volpi a la millor actriu pel seu aclaparador treball a ‘Tár’ només s’hauria entès si Moore i els altres jutges –entre els quals, Rodrigo Sorogoyen– haguessin decidit donar-li al film en el seu conjunt una recompensa més gran; en realitat, qualsevol guardó que ‘Tár’ rebi els pròxims mesos hauria de ser entès com un premi a Blanchett perquè, a la pell d’una directora d’orquestra alhora brillant i monstruosa, ella és la pel·lícula, i sense ella la pel·lícula no seria res, o gairebé res. No es pot dir exactament el mateix del magnífic treball de Colin Farrell en el nou treball del director Martin McDonagh, ‘Almas en pena en Inisherin’, perquè en part es nodreix de la no menys magnífica interpretació del seu coprotagonista, Brendan Gleeson; si els haguessin guardonat tots dos ‘ex aequo’ en lloc de donar-li la Copa Volpi només a Farrell, ningú ho hauria discutit. Donagh, per la seva banda, ha guanyat el premi, també amb tot mereixement, al millor guió.

Abans de la gala d’aquesta nit, molts apostaven que l’actor premiat seria Brendan Fraser, pel seu treball a ‘The whale’; d’altres, per la seva banda, esperaven que l’actriu premiada seria la cubana Ana De Armas, gràcies al retrat de Marilyn Monroe que porta a terme a ‘Blonde’. I gairebé tots els que hem seguit el festival l’última setmana i mitja donàvem per fet que ‘No bears’ acabaria ocupant un dels dos llocs més alts del palmarès, i no rebent un guardó, el premi del jurat, que resulta difícil no interpretar com una desconsideració; però no perquè el seu director, l’iranià Jafar Panahi, ha sigut injustament condemnat a passar els pròxims sis anys a la presó i necessita tots els gestos de solidaritat que se li puguin fer –això també-, sinó sobretot perquè és una pel·lícula extraordinària.