Gianrico Carofiglio, exfiscal antimàfia: «Escriure és entrar al soterrani on amaguem les nostres pors»

Exfiscal de l’Estat amb dues dècades en la magistratura torejant amb el crim organitzat i exmembre de la comissió parlamentària antimàfia, Carofiglio va portar escorta durant gairebé sis anys. «Un s’acostuma a tot. No pots fer cap altra cosa... Hi vaig renunciar, però no perquè em sentís un heroi o estigués boig sinó perquè vaig creure que ja no em feia falta. La vaig mantenir mentre la vaig considerar necessària, però després vaig pensar que era un privilegi», explica amb naturalitat l’ara convertit en escriptor d’èxit, en una terrassa pròxima al parc milanès. 

«Quan reps una amenaça no has de preocupar-te. Sí que has de fer-ho quan no la reps però descobreixes durant una investigació que hi ha un pla en contra teva. En el meu cas, un penedit em va confessar durant un interrogatori que volien matar-me amb un bazuca o una arma de precisió. Saber una cosa així és molt desagradable, clar. No va ser un bon dia per a mi. Tanmateix, no tenia por realment, perquè creia que la màfia del nord de la Pulla i de Calàbria no tenia la capacitat militar per atemptar contra un objectiu tan ben protegit com jo», assegura amb aplom. 

Ràbia i impaciència

A Espanya ha publicat en diferents editorials títols protagonitzats per l’advocat Guido Guerrieri com ‘Con los ojos cerrados’ o ‘Dudas razonables’ i, lluny del terreny policial, ‘Las tres de la mañana’, en què explorava les relacions paternofilials. La seva primera protagonista femenina és la Penélope. «El seu nom està lligat al seu caràcter. Al sentir Penélope, pensem en Ulisses, en l’‘Odissea’, en què la seva principal característica és la paciència. En canvi, aquí, a primera vista és la ràbia, la impaciència, la impulsivitat. Però com a investigadora veus la seva gran saviesa i enorme paciència. Aquest és un dels elements paradoxals del personatge».

No és la seva única contradicció, constata. «Alhora intenta menjar sa, també fuma, beu molt, pren ansiolítics i té una vida sexual desordenada, típic de qui té por dels seus sentiments. Intenta atordir aquesta por amb trobades sexuals esporàdiques, té una conducta depredadora, molt masculina, que revela una profunda necessitat d’afecte». 

Ha ambientat novel·les a Roma i Marsella, però feia temps que volia fer-ho a Milà. «És l’escenari adequat per a un personatge adolorit. És una ciutat cosmopolita i, com la Penélope, plena de contradiccions. És una dona ferida que té por però que es diu que no deixarà que la por la derroti. És dura i fràgil alhora».  

Bales com a arma

De fet, la Penélope aplica un dels mètodes casolans que ensenyava l’exfiscal en les classes de defensa personal que impartia fa uns anys: «Utilitzar com a arma una bossa o un mocador amb bales és un truc antic. També un diari pot convertir-se en un pal si saps com utilitzar-lo», alliçona.

La novel·la funciona com «un pròleg» on modela la protagonista, que investiga l’assassinat d’una professora de fitnes a petició del viudo, que vol netejar les sospites que pesen sobre d’ell. El lector està pendent de conèixer un succés traumàtic del passat que va truncar la carrera de fiscal de la Penélope i que Carofiglio, per satisfer la curiositat dels lectors, revela en un segon títol, Rencor, que Duomo publicarà el 2023. «Una norma per escriure bé és que tu ho has de saber tot dels teus personatges, fins i tot allò que no escrius, sobre tot el que calles, perquè això li dona estabilitat i equilibri a la història. Hemingway ho anomenava el principi de l’iceberg».

Temors i vergonyes

Les pors i fantasmes del passat assetgen la Penélope. ¿També el seu creador? «És inevitable. L’escriptura de qualitat té a veure amb allò que temem, allò que ens fa vergonya. Escriure significa entrar al soterrani o el subsol de la consciència, on s’amaguen les coses que fa temps que no toquem i on ens fa por posar les mans, llocs on amaguem el que no ens agrada de nosaltres. La millor escriptura es produeix quan ho treus i ho mires a la cara, encara quan pugui ser dolorós o fer por». 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

«El que sí que podem revelar són els efectes de la falta de veritat amb nosaltres mateixos. La tragèdia de la Penélope depèn que, fins a determinat moment, no és capaç d’explicar-se la veritat a si mateixa. És una cosa que també em concerneix a mi. És terrible quan t’adones al mirar cap enrere de totes les mentides que t’has explicat a tu mateix i sents vertigen davant aquest abisme –continua–. Relatar una història és una manera de curar-te». 

«Silenci sepulcral»

Soterranis on s’amaguen també records durs de la seva època d’home de lleis. Com un episodi que se li va quedar gravat. «En un judici, declarava l’amant d’un perillosíssim capo de la Màfia. Jo l’havia entrevistat abans, però ella havia omès detalls horrorosos del que ell li havia fet per vergonya, encara sent la víctima. Però davant el tribunal i més de 200 persones va acabar explicant com la va fer avortar a cops de puny i puntades de peu. Es va fer un silenci sepulcral a la sala. Fins i tot els mateixos amics del mafiós van quedar estupefactes. Va tornar a quedar embarassada i va fugir». A ell li van caure dues cadenes perpètues. «Però es va quedar cec i, després de tres dècades a la presó, està en arrest domiciliari». El fiscal, vigilant, segueix allà.