Meryem El Mehdati, autora de ‘Supersaurio’: «Créixer no és dolent, el que és dolent és créixer cobrant 600 euros»

El seu primer llibre, ¿és una autobiografia ficcional o la biografia d’una generació?

Vaig créixer aquí i mai vaig veure enlloc ningú com jo. Tenia dones referents, sí, però no m’hi sentia identificada. Tampoc he vist sobre la vida a les Canàries més enllà del sol, la platja, el ritme al qual suposadament anem i res referent a la part que està destrossada pel turisme. Allà vaig pensar, ¿per què no faig que el personatge tingui alguns trets meus, com el meu nom, i, a partir d’aquí, construeixo un relat amb què la gent se senti identificada? La nostra generació està cremadíssima i tipa. De vegades sents algú una mica més gran dir que no volem treballar i el que passa és que treballo des dels 17 anys i la meitat de la meva vida laboral no compta, ja que no se’m va donar d’alta, i l’altra tampoc, ja que eren pràctiques no remunerades. Mira de sortir d’allà amb una idea semblant a «m’apassiona la meva professió». És a dir, som la nostra feina, i ets allà o a l’atur, però no hi ha un intermedi; i si decideixes esgotar la prestació per veure què fer amb la teva vida, et preguntaran, ¿què vas fer durant aquells dos anys? Però, ¿per què he de seguir aquest ritme tan boig on només produeixes? 

Per tant, ¿‘Supersaurio’ és la metàfora de la violència sistematizada? ‘Supersaurio’ és el sistema. Vaig intentar reflectir-ho a través d’un supermercat, que és un lloc que reflecteix com és el capitalisme: una persona o grup es fan d’or utilitzant treballadors als quals paguen una autèntica misèria i que s’emporten desaires i insolències, ¿veus com es tracten les caixeres o reposadors? Estan fregant i la gent hi passa per sobre, que potser són unes natilles que algú va foradar i va tirar a terra.

La protagonista es mou entre la ràbia, l’odi i el cansament. ¿No va voler donar-li una treva? 

 Vaig voler que comencés emprenyada i explicant els motius a mesura que avança el llibre. Va ser una cosa extrema. En definitiva, una hipèrbole on està aïllada a causa que és de Puerto Rico, és la més jove de la plantilla i és una dona mil·lennista. És més, ella mateixa és conscient que no pot dir el que pensa i ha interioritzat que no pot lluitar. A més, tinc la sensació que s’espera que la literatura feta per dones sigui, almenys, agradable, i hi hagi un final feliç per nassos. No, la vida és meravellosa perquè aprens que tot passa. Preferiria no sobreviure a la feina lluitant i fingint, però passa. Així que va a l’avinguda marítima, el cel és taronja i brillant, lila, i penses, soc això, m’agrada. 

¿Per què no transforma la ràbia en resistència?

Se sent sola. Està cansada i ¡té el poder d’una nòmina! Mentre que amb una de 1.500 euros nets, el propietari et diu que això no és suficient per a un pis de 600 euros, amb un contracte indefinit vas al banc i tens hipoteca. Per això, quan algú et diu que, si estàs tan cremat, ho deixis i busquis una altra cosa, et pares a pensar «¿de què visc?». Només pots resistir i aguantar, aguantar i aguantar, fins que un dia agafes una baixa per depressió. Alhora, no vol preocupar ningú. És una mica aquest sistema en què vivim: tot va bé. No importa com de trencat et sentis. ¿Estàs trist? Mira vídeos de gossets. Tot i que ara parlem més de l’ansietat i la depressió, la gent et diu que vagis a teràpia i s’ha acabat la conversa. La pregunta és, ¿per què t’està destrossant tant el sistema? El ritme de la nostra vida és inassumible. Arribes a casa i l’únic que vols és tirar-te al sofà, i dius «¡no he aprofitat l’únic temps lliure que tinc!». 

Llavors, busca estar feliç, més que ser-ho, com escriu.

Ens ha ensenyat que la felicitat és una cosa que cal aconseguir sigui com sigui, però, cal intentar trobar coses positives perquè t’ancorin. Cal ser molt disciplinat per veure el costat bo malgrat tot... Soc conscient que és molt Mr. Wonderful. Al principi, vaig considerar un final feliç on ella abandona i es dedica als seus encàrrecs de traducció, i ¡seguiria estant malament, què hi guanyes amb això! Al final, es refugia en el fet que guanya bé i li compensa.  

A part de la precarització, la novel·la repassa l’explotació turística i el masclisme. ¿És una denúncia social?

Tinc una relació molt tòxica amb el turisme. Sé que el necessitem, però no és sostenible. A l’agafar la 91 al sud veus el paisatge ple d’hotels i a Puerto Rico és terrorífic. No hi ha centre de salut, però sí dos McDonald’s, vius en un bungalou o fora, el Mogan Mall és el tercer centre comercial construït i és on van els turistes perquè hi ha marques reconegudes. ¿Fins quan justificarem totes les decisions de l’Arxipèlag pel turisme i no per nosaltres? Som els que vivim aquí. Quant al masclisme, es donen situacions que totes hem viscut al carrer, a la cua d’un supermercat, a qualsevol lloc, i estic farta que sigui normal. 

D’això necessita l’humor.

Si no rius, ¿què fas? Em ric dels pitjors moments que he viscut quan altres persones han sigut racistes amb mi al dir que no semblo musulmana. L’única manera de digerir algunes coses és o bé portant aquesta ràbia amb tu dins o rient sabent que no és el final. 

Només utilitza la paraula musulmana en el text una vegada. 

Les úniques vegades que he vist en el terreny audiovisual una dona musulmana representada ha sigut com a submisa, callada i amb mocador o que ha trencat amb tota la seva comunitat i és lliure. No nego que aquestes dues realitats existeixin, però també he volgut reflectir que hi ha una amplíssima gamma de noies de la meva edat que viuen la seva espiritualitat alhora que estan a Tinder i dejunen en el Ramadà. 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

És l’aposta de Blackie Books i en la biografia posa que només ha escrit ‘fanfiction’. ¿Va passar de moda infantilitzar els gustos adolescents? 

Quan Robert Pattinson, a ‘Crepuscle’, ho va deixar amb Kristen, per mi va ser un drama total i vaig escriure ‘fanfiction’. En aquell temps, es reien de nosaltres i ara és un actor boníssim que encarna Batman. ¿El canvi està en el fet que li agrada als nois? Es tendeix a ridiculitzar tot el que agrada a les adolescents, com el fanzín, TikTok, One Direction, i ara hi estan ficats fent diners. Vaig començar a escriure ‘fanfiction’ amb 13 anys, vaig fer grans amistats a internet i quan vaig acabar la carrera em vaig fer Twitter i se’m va ocórrer ser graciosa. Em va parlar Jorge de Cascante i em va proposar escriure un llibre... Al meu cap, soc la petita Meryem, del petit Puerto Rico, a la seva petita habitació escrivint Edward-Bella. El meu historial amb Jorge té una pregunta que es repeteix: ¿això és de veritat? Ara tinc 30 anys i penso que créixer no és dolent, el que és dolent és créixer cobrant 600 euros.