Roger Mas, trobador de trobadors al Grec

Són altres temps, i Mas, que amb prou feines ha jugat en la seva carrera amb claus de tall sociopolític, va desplegar aquest imaginari propi fet de llegendes ancestrals i tènue alteració dels sentits, de melodies encantades i registres que van del rock a la cobla. I aquesta veu que fa tremolar el món. La pluja va estar a punt de fastiguejar la vetllada, però amb 40 minuts de retard va aparèixer ell, preparat per emprendre el viatge des de les llunyanes ‘Llums de colors’, acompanyat pel ‘ghatam’ (percussió índia) de Luis Paniagua, a qui va presentar com «el meu mestre». Amb l’amfiteatre mirant al cel amb temor, Roger Mas ens va demostrar l’abast dels seus poders quan es va anar escampant a mesura que recorria les estrofes d’‘I la pluja és va assecar...’ on va invocar un altre preceptor, l’amic absent Pau Riba.

Aquelles cimeres tel·lúriques

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Va ser un concert ben articulat malgrat la seva complexitat, amb una àmplia desfilada de músics (la seva antiga banda Les Flors, el Quartet Brossa i instrumentistes de diversos àlbums) i, a partir del seu equador, veus convidades que ens van parlar del joc de complicitats travat pel cantautor. Ens vam delectar amb el Mas filopop de ‘L’home i l’elefant’, el que es va mirar al mirall de Lou Reed amb l’elèctrica concepció original d’‘Ella té un cel als ulls’ i el que es va perdre a gust en l’obra de Verdaguer: màgiques ‘Cançons tel·lúriques’ (2008), punt d’inflexió en la seva carrera. Com ho va ser aquella entesa amb la Cobla Sant Jordi, reviscuda amb tots els seus tiples i fiscorns (i cors imperials) en el psicòtrop trajecte d’‘El dolor de la bellesa’.

‘Cantautoria’ d’amplis contorns, la seva, mirant a un hipotètic ‘far west’ català a ‘El calavera’ de la mà de David Carabén (Mishima) i amb Amadeu Casas en el record, i aliant-se amb Núria Graham en la tràgica història de ‘Jordi’ i amb Bikimel a ‘Al·leluia’. I l’abraçada dels qui li van marcar un camí: Maria del Mar Bonet, cantant celestialment a la «nena dolenta» que trepitja ‘Totes les flors’, i Quico Pi de la Serra injectant el seu blues a ‘Si us blau’. Al final, Roger Mas a soles amb la seva guitarra a ‘Sota una fina capa de cendra’, lliscant una autosuficiència troncal i recordant-nos com devia començar tot.