Òbit

Peter Brook, el gran faedor

3
Es llegeix en minuts
Peter Brook, el gran faedor

Epi_rc_es

Semblava que seria perenne: era allà. Era allà per a sort de tots aquells –moltíssims– que disfrutaven del seu art, de la seva essència, del seu llegat en vida, del seu teatre. Brook, referència indefugible de les arts escèniques; caminant empedreït a través de diverses cultures, cercador d’aquesta única nota, precisa, afinada i exacta que il·lumina la trajectòria i el discurs... ¡Seguia allà!

Però, després d’una llarga i fructífera vida, ja ha emprès el camí cap al país dels mites, dels genis. La seva mirada serena i descomunal sobre l’ésser humà i l’asceticisme escènic el va portar a l’«espai buit». Llibre, concepte i actitud indispensables per a qualsevol que desitgi acostar-se als misteris de la creació teatral. Ell va emprendre un viatge cap a l’absència d’allò superflu que el va portar a una presència d’allò essencial, a una ascesi prenyada de veritat.

Aquell noi d’origen lituà, que als 19 anys ja es col·locava darrere d’una càmera i que després transitaria tots els gèneres teatrals, va arribar –segons les seves pròpies paraules– amb certa excitació escèptica al teatre i la va saber convertir en un viatge al «centre de la terra». Sí. «A la recerca de l’arpa perduda». I la va trobar, no n’hi ha cap mena de dubte. Cal agrair-li, entre moltes altres coses, els continuats i enormes moments de plaer i èxtasi que ha proporcionat a diverses generacions amb els seus espectacles i amb els seus escrits, que més enllà de formulacions puntuals i concretes obren amb clau magnètica l’accés a nous mons, noves especulacions, sense proselitismes ni conductismes estèrils.

Per no parlar del seu magisteri de ¿director d’escena? Més. Molt més: conductor de dones i homes, buscant sempre la veritat en la llibertat expressiva, allò allunyat de la convenció, envoltant el ritual, tot allò que es troba en el fons de les actituds individuals i col·lectives.

Recordo amb exactitud la forta impressió que em va causar la seva versió filmada de Marat-Jade sobre la seva pròpia posada en escena amb la Royal Shakespeare Company, i la seva versió de la Carmen de Bizet, teatre en estat pur, i Je suis un phenomène, i Pelleas, MahabarattaHamletWoza Albert!... I tantes i tantes propostes fascinants. I si ja de molt jove va ser director de la Royal Opera House, si va ser part fonamental de la primera i brillant RSC, si va fer incursions fins i tot en el gènere musical firmant la direcció escènica d’Irma la douce al Westend i a Broadway, va ser la seva trobada a París amb Jean Louis Barrault i el seu congrés intercultural, cosa que el va portar a emprendre aquest nou camí: l’encreuament de cultures, la creació d’un centre d’investigació i creació internacional buscant les fonts, peculiaritats i transversalitats ètniques i culturals i la seva ubicació a París. Així doncs, si va començar influït per Artaud i el ‘teatre de la crueltat’ i va passar per tot l’arc de Sant Martí occidental, va dedicar la resta de la seva carrera a buscar ponts: Orient, l’Índia, l’Àfrica...

I és clar, es va llançar a la recerca constant. Com no havia d’interessar-li Oliver Jacks, com sempre Shakespeare (paradigmàtica La tempesta) i la seva gran posada del Titus andronicus, abans de la immersió multiètnica.

Arribats a aquest punt, es fa imprescindible la menció –entre d’altres– de dos grans col·laboradors: la imprescindible Micheline Roszan, ànima i companya inseparable en els seus projectes parisencs, i Jean Guy Lecat, formulador d’espais i d’aquest gran temple laic que és Les bouffes du nord.

Notícies relacionades

No el vaig conèixer personalment. Bé, sí. Me’l van presentar en diverses ocasions els meus amics Biel Moll Ángel Domínguez. Era un home encantador i escodrinyant, de conversa penetrant com qui no vol la cosa, i sagaç. Però xerrar-hi en unes quantes ocasions no dona per dir que «vaig conèixer» la persona. S’entreveu tan sols la seva personalitat. Sí que puc dir que el meu respecte, admiració i «amistat» es van forjar a través dels seus textos, els seus films i els seus espectacles. I aquests textos, en aparença teòrics, i aquests espectacles et permeten –i això és una cosa que no tots els grans creadors i teòrics aconsegueixen–, et permeten, dic, ser sempre tu mateix i trobar els teus camins lliurement, buscar i trobar el teu propi camí que condueixi a la teva veritat escènica, a la teva veritat i compromís; un compromís ple de preguntes i d’incerteses que el teatre planteja en un joc de miralls i sinceritats a la recerca sempre de l’ésser humà en totes les seves contradiccions.

Per tot, gràcies, mestre.

Temes:

Teatre