Colm Tóibín «Com pot ser que ningú preguntés a Thomas Mann si ‘La mort a Venècia’ anava sobre ell»

Tant ‘The Master’ com ‘El mag’ s’ocupen de dos autors carregats de formalitat que van ocultar la seva homosexualitat. ¿Això va ser el que li va interessar d’ells?

Jo els vaig llegir a tots dos als 20 anys i les seves obres em van fascinar. Llavors, tot i que jo era homosexual, no vaig detectar que hi pogués haver una lectura gai en els contes i novel·les de James. Amb Mann va ser diferent, perquè va escriure ‘La mort a Venècia’, però quan va aparèixer aquella novel·la breu, ningú entre els seus contemporanis es va atrevir a preguntar a aquell pare de família amb sis fills si aquella història anava sobre ell.

Es podria dir que, havent optat per portar una vida tan formal, va anar deixant en les seves novel·les molles de pa perquè es pogués seguir el rastre ocult de les seves pulsions secretes.

Sí, ho va deixar tot escrit d’una forma molt explícita als seus diaris, dels quals va deixar escrit al seu testament que es publiquessin 35 anys després de la seva mort. Els seus hereus van canviar aquell termini a 30 i al final van sortir a la llum 20 anys després.

Aquests diaris van canviar de dalt a baix la imatge pública del gran escriptor que va ser. Hi ha detalls que fins i tot són difícils de digerir avui, especialment quan descriu l’atracció física que li produeix el seu fill Klaus.

Ell s’analitza a si mateix i el seu desig i no se n’horroritza, sinó que es pregunta si alguna vegada algú ha sentit el mateix que ell. Jo crec que és important que això surti a la llum, encara que sigui molt incòmode.

Cal tenir una fe immensa en l’escriptura per no destruir un text com aquest.

Sí, ell sabia que es faria públic en el futur i no va canviar res. Jo crec que és un fenomen estrany: ocultem els nostres secrets, però, en el fons, volem que se’ns conegui. Va ser el cas d’Oscar Wilde. Sempre ens hem preguntat per què no va mentir respecte a la seva homosexualitat quan el van portar al judici que va precipitar la seva caiguda. Doncs va ser precisament per això. Mann no es va atrevir a confessar-ho en vida, perquè volia viure tranquil.

El seu interès pels autors reprimits per la societat i per ells mateixos, ¿té algun eco en la seva pròpia joventut en la Irlanda dels 70?

Per descomptat, ser gai llavors no era fàcil. És cert que en alguns aspectes durant els 60, durant la meva adolescència, hi va començar a haver una certa obertura respecte a alguns temes en la molt conservadora Irlanda, però l’homosexualitat va continuar sent un tabú. No se’n podia parlar. Per mi és evident que he utilitzat algunes de les emocions que he allotjat. És un tema que per mi no està resolt. Si ho estigués, no hauria escrit sobre el tema.

La novel·la ens mostra un Thomas Mann inèdit. El veiem rient i fent broma contínuament amb la seva dona, la Katia, amb qui, malgrat tot, estava molt unit.

El clima de diversió té més a veure amb la seva dona. Ella va influir molt sobre ell i gran part de la vida conjugal estava basada en la ironia. Però sí, era un home amb més sornegueria de la que semblava a primera vista.

Contemplada amb ulls actuals, no s’entén aquesta dona que va aparcar els seus estudis per dedicar-se a tenir fills i a cuidar-se del gran home.

Ella venia d’una família jueva acabalada de Munic. Com la majoria dels jueus alemanys, estaven assimilats i no anaven a la sinagoga. Tenien molts diners i inquietuds acadèmiques i culturals. El pare era professor de Matemàtiques, la Katia estudiava Ciències i el seu germà va arribar a ser un director d’orquestra junt amb Gustav Mahler, que era amic de la família. Era un moment de gran ebullició cultural en el qual les idees de Freud es començaven a posar de moda. De sobte, tothom tenia un inconscient. Així que, en aquest context, casar-se amb un homosexual no suposava cap problema.

¿Es podria qualificar la de Thomas Mann com una família disfuncional distingida? Tots volien ser artistes.

I de fet, ho van ser. Crec que això ve de la decisió del pare de Thomas Mann, un puixant empresari de Lübeck que va decidir casar-se amb una brasilera de sang mestissa, la mare de Thomas, en lloc d’una hereva alemanya cent per cent. Aquest exotisme xoca contra la solidesa i la tradició i provoca en els fills –Thomas va tenir un germà escriptor, Heinrich– una pulsió creativa insòlita. Quan Thomas decideix casar-se busca una dona jueva que contrasta molt amb ell. Ella és cosmopolita i ell, provincià.

Els fills de Thomas Mann, especialment Erika i Klaus, els més grans, van trencar les regles socials i van viure la seva homosexualitat molt lliurement.

És per influència de la mare, que els va donar plena llibertat, mentre que Thomas es comportava com un fantasma a la seva pròpia casa. Es preocupava pels seus fills, però de cap manera es pot dir que fos un bon pare.

Heinrich Mann, autor d’‘El ángel azul’, va ser un home d’esquerres que des del primer moment va advertir el perill del nazisme, mentre que a Thomas Mann li va costar més repudiar el nacionalisme. És més fàcil empatitzar amb Heinrich.

No hi estic d’acord. El fet que Thomas fos un home tan canviant és molt estimulant per a mi com a novel·lista. Va passar de monàrquic a demòcrata i després a enemic implacable de Hitler, mentre que el seu germà no va canviar, era una persona molt ideològica i la ideologia no té dramatisme. A mi, personalment, em costaria molt escriure sobre l’Holocaust perquè solc tendir a la ironia i a la intimitat. Dramatitzar l’atrocitat té alguna cosa que em sembla poc ètica. Centrar-me en Mann, en el seu caràcter distant, em permetia posar certa distància entre ell i els fets històrics. Mai pateix de primera mà.

És molt difícil acceptar-ho quan decideix no acudir a l’enterrament del seu fill Klaus, que s’ha suïcidat a Cannes, per assistir a una conferència que tenia programada.

Em va costar molt escriure aquest passatge. Vaig decidir que tot havia de passar molt a poc a poc per donar compte de les indecisions i les decisions que va anar prenent. Aquests silencis em semblen molt significatius i ajuden a no jutjar l’escriptor amb facilitat.

Vostè viu a Los Angeles amb la seva parella. ¿Com percep el clima que ha generat als Estats Units la prohibició de l’avortament? ¿Tem que després pugui ser el torn del matrimoni gai?

És difícil dir-ho. Jo visc entre Los Angeles i Nova York, on tothom és superliberal i molt d’esquerres. Per nosaltres, el centre dels Estats Units és un lloc molt estrany. Així que de vegades em fa la sensació que està passant una cosa semblant al que passava a Munic als anys 20, quan la gent fingia que l’ascens del feixisme no era real. De tota manera, he de dir que durant un temps vaig viure a Texas i vaig trobar gent molt de dretes que era molt educada i molt maca. Però sí que és cert que és un assumpte gravíssim. Especialment per a les víctimes d’incest o violació. I després hi ha la pobresa, aquesta gent que no es pot pagar un avió o una clínica per avortar.

Durant la redacció li van detectar un càncer que per sort ha superat. ¿Com va afectar allò a l’escriptura d’aquesta novel·la?

Normalment escric a mà i després ho passo a ordinador, però en aquest cas, com que existia la possibilitat que hagués de tornar a fer més quimioteràpia, em vaig dir que no volia arriscar-me a perdre un altre any. Així que ho vaig escriure íntegrament a l’ordinador. Bé, i em vaig imposar no parlar del càncer de pulmó que Thomas Mann va patir el 1940. No venia de gust escriure això.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿S’escriu d’una altra manera si es té més consciència de la mort?

¡Noooo! (Riu.) Perquè estàs preocupat tan sols pels detalls: aquesta tarda tinc metge, m’han caigut les celles, m’estan tornant a sortir. Hi ha un milió de coses que reclamen la teva atenció i la gran pregunta de la mort queda en l’aire. En realitat, diria que és un període molt emocionant. De sobte, tens com un milió de coses a fer i un munt de gent que t’està mirant. Analítiques, proves, resultats, ecografies, tacs. És un carrusel que no et deixa plantejar-te aquesta gran qüestió, la de la mort.