Rubén Blades: «He d’acceptar que mai seré davanter del Barcelona»

La decisió conscient va ser la de seguir el meu instint...

¿En quin sentit?

En el sentit que jo considerava que el material que es podia utilitzar en la música popular es podia dirigir cap a circumstàncies i problemes socials. Jo no era conscient en aquell moment del meu nivell cultural, jo no estava pensant «soc un home culte, estudiat, he llegit moltíssim i ara escriuré aquests temes cultes». Jo simplement era un producte de la lectura, i com a producte de la lectura, i pel fet d’haver escrit contes curts i coses d’aquestes abans, jo ho sentia com una cosa completament natural.

Amb aquesta actitud va capgirar la salsa.

Perquè vaig utilitzar cert tipus de convencions, cert tipus d’estructura, cert tipus de descripció que escapava al ‘vente, mamá, vamo’ a gozá’, que era el que s’estilava, perquè la música anava dirigida més que res als peus i als malucs. Per això és que hi ha cançons de salsa que diuen ‘coco / coco / coco seco’. ¿Què? ¡És una cançó sobre un coco sec! Aquest és el cor. I ja, a ningú li importa. Jo vaig pensar, ens en anirem per altres direccions.

«Blades és un escriptor que canta», diu l’escriptor veneçolà Édgar Borges, que va escriure un llibre sobre vostè. I en una entrevista que li va concedir a Leonardo Padura va explicar que una vegada ‘Gabo’ li va dir que vostè era un cronista, un escriptor que cantava els seus escrits. ¿Se sent còmode amb aquesta descripció de si mateix, de la seva música, del seu art?

El que jo vaig rebre de ‘Gabo’ va ser una inscripció en un llibre que em va enviar el 1980 en què deia: ‘A Rubén, un cronista que canta’, o ‘un escriptor que canta’, alguna cosa així. I sí, perquè bàsicament jo no pensava que acabaria cantant els meus escrits, jo pensava que altres ho farien. Em sentia millor com a compositor perquè sempre he sigut naturalment molt tímid. Encara no entenc com vaig acabar en aquesta qüestió tan pública, però jo pensava inicialment: «Escriuré cançons que altres cantaran».

¿I què va passar?

Va passar que les cançons o no les volien cantar, perquè eren cançons que es consideraven estranyes, o quan les cantaven no les desenvolupaven, i llavors jo sentia que el tema es perdia. Per aquesta raó vaig decidir començar a cantar-les jo. ‘Pablo Pueblo’ me la va rebutjar tothom, ningú volia aquesta cançó. Vaig mirar de donar ‘Pablo Pueblo’ a Ray Barreto i no la volia, a la Típica 73, i no la volia, ningú la volia. Llavors la vaig cantar jo, amb Willie Colón, el 76.

«Jo tinc un lloc mític que és Hispanía», diu en el documental ‘Yo no me llamo Rubén Blades’. Llavors, Pedro Navaja, Cipriano Armenteros, Juan Pachanga, María Lionza, Pablo Pueblo, ¿tots aquests personatges seus formen part d’una mateixa mitologia? ¿D’una mateixa història?

Per a mi va ser més aviat un acte de defensa pròpia, perquè quan estava escrivint aquests temes hi havia més dictadures militars que democràcies a l’Amèrica Llatina, i pensava que si jo creava un lloc on passessin totes aquestes coses la possibilitat que m’arrestessin era menor. O sigui, la idea de crear Hispanía m’estalviava el problema d’haver de donar explicacions. «¡En quin país està passant això, senyor! ¿Vostè està escrivint de Panamà?» «No, jo estic escrivint d’Hispanía».

Per això comença ‘Juan González’ com comença, ¿no?

Sí, per això és que començo ‘Juan González’ dient: «‘La canción que van a escuchar ahora está basada en hechos ficticios, cualquier semejanza con personas vivas o muertas es pura coincidencia’». ‘Juan González’ és una cançó sobre un guerriller molt pròxim a la figura d’un Zapata, un Che Guevara. A Guevara el maten el 67 i jo escric la cançó el 69...

La seva més recent producció és ‘Pasieros’, amb els brasilers de Boca Livre, en què dona un to brasiler a alguns dels seus èxits. I abans havia fet el mateix però en tango. Digui’m, ¿què li aporten aquestes experiències, aquest traspàs de la seva música a altres ritmes?

N’aprenc, perquè és l’enfocament que fa un altre de la meva obra, i aquest enfocament m’enriqueix a mi i enriqueix l’obra. Miri, a mi mai m’han agradat els vídeos: Pedro Navaja, per exemple, i això ho repeteixo sempre... Pedro Navaja tu no saps si és gras, prim, alt, baix, negre o blanc. Jo no el descric, quant a la roba només dic que té un gavany, un barret, unes sabatilles... Però tu els poses el color que vulguis, i d’igual manera ara amb Boca Livre veig com ells senten la cançó i com la visualitzen, i ho aplaudeixo perquè em sorprèn i m’afegeix imatges i sons al que jo creia que coneixia. És un regal extraordinari.

Molts tenen en especial estima Medoro Madera, el seu alter ego ‘sonero’. Digui’m, ¿encara és per allà, Medoro? ¿Podem esperar que torni a aparèixer en algun disc?

Potser, potser... És que se’m fa cada vegada més difícil cantar així.

Una qüestió de veu.

Sí... És que això requereix una pràctica constant. Ara bé, és molt possible que aparegui una altra vegada, perquè jo crec que Medoro va quedar molt desencisat perquè no va guanyar el Grammy.

¡S’ho mereixia!

S’ho mereixia, sí. Hi ha un treball que està casualment desenvolupant un grup cubà de [posa veu de Medoro] ¡Santiago de Cuba, el bressol del son!, i ells volien que Medoro cantés l’àlbum, així que... Ells estan ara mateix treballant en els temes.

O sigui, que podria ser la pròxima aparició de Medoro.

Seria la seva pròxima aparició i probablement l’última, perquè aconseguiria l’acompanyament dels que són. El son va néixer a Santiago de Cuba i seria un grup de son de Santiago de Cuba fent aquest àlbum a Medoro. Després d’això, què més.

Tindrà dues hores i quart a l’escenari en un festival en què el format és d’una hora menys. ¿Té ganes de retrobar-se amb el públic després de dos anys de pandèmia?

Aquest és el problema dels festivals. A Puerto Rico, quan hi vam ser l’última vegada, el xou era meu, nosaltres vam fer la producció i vam tocar cinc hores. Aquí és un festival, hi ha un temps assignat, així que teníem una hora i quart, però ho van allargar a dues i quart, així que els estem molt agraïts. És bo perquè no tocarem només cançons del ‘big band’, sinó que també tocarem clàssics. Una sola hora no ens permet realment estendre’ns, hi ha molt material.

¿Com ha viscut l’aturada per la pandèmia?

La pandèmia ha sigut dura. Nosaltres vam perdre un company timbaler, músic i excel·lent persona, Carlos Pérez-Bidó, així que ens va afectar directament. Aquí a Nova York la pandèmia ha sigut horrorosa, al meu barri han mort veïns meus. La mare de la meva dona va morir, a mi em va diagnosticar covid el 20, al març, i a la meva dona, Luba, també. No ens va afectar greument, a mi se me’n van anar l’olfacte i el gust, tot i que abans ja m’havien acusat d’haver perdut el gust, he, he...

Amb Carlos Vives va llançar ‘No estás solo, canción para los enfermos’ durant la pandèmia. ¿Era un moment perquè els artistes expressessin proximitat amb el públic, per donar alleujament a la gent en un moment difícil?

Aquest era el propòsit del tema, sí, jo ho havia escrit pensant en la gent que estava als hospitals i no tenia la possibilitat de salut, i estaven deprimits o afectats per la situació. Per mi, l’experiència més horrorosa que he passat a Nova York és estar malalt, sol, i més si estàs sense papers... Estar malalt en un país estrany, sense família i sense amics. Així que agraeixo molt a Carlos Vives el fet que m’hagi permès gravar aquest tema amb ell, perquè el Carlos és una figura molt coneguda, i això va ajudar a donar més difusió al tema.

Parlem una mica de política. Ara mateix a l’Amèrica Llatina hi ha una rivalitat enverinada entre l’esquerra i la dreta, i sembla que el terreny està abonat de nou per als populismes. Digui’m, ¿com veu la situació política a la regió?

És interessant que tot l’argument se centri sobre esquerres i dretes, ¿què tal si se centrés en el sentit comú? A mi no m’interessen les ideologies. Tot evoluciona, i la ideologia simplement s’utilitza per justificar l’injustificable. La gent s’alinea amb l’esquerra o s’alinea amb la dreta com qui s’alinea amb una banda. I el que prima llavors no és la raó, és l’odi, és l’antipatia, és el rebuig, i res d’això aporta solucions, perquè les societats no són homogènies, no tenim societats d’esquerres o de dretes, això no existeix. Les societats són una combinació de tota mena de religions, de sexes, d’idees, etcètera, i tu no pots pensar que des dels extrems dirigiràs d’una manera responsable el que sent un país sencer.

¿Qui en té la culpa?

¿Qui en té la culpa? Nosaltres. La culpa no la tenen els marcians, la culpa no la tenen els ‘gringos’, ni els russos, ni els comunistes ni els dretans, la culpa la tenim nosaltres, que som els que empoderem aquests pocavergonyes. Els empoderem perquè ens donin pel sac i eructin els nostres somnis. Llavors, ¿de què ens queixem? Jo vaig arribar al punt que ja m’emprenya sentir la gent queixar-se de la mateixa cosa. Si tu cada dia camines per una sendera i et donen una puntada de peu al cul, no vagis més per allà, però no vull sentir-te queixar, «¡ai!, és que m’han clavat una coça al cul». ¡Agafa una altra sendera, cony! La culpa és nostra.

A ‘Yo no me llamo Rubén Blades’ diu diverses vegades que «qui té més passat que futur, que organitzi el seu temps». ¿Què és organitzar el temps? ¿Com organitza el temps ara?

Això significa, per exemple, saber i acceptar que mai seré davanter del Barcelona. Això significa... Concentrar-se a millorar el que tens i alhora perseguir el que et falta per explorar. Amb més de setanta anys, 74 en faré ara al juliol, jo ja no estic per anar comprant històries, ja comences a deixar anar les coses que tens. A mesura que el teu món es va fent menys complicat, no el compliquis més perseguint impossibles.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

Em va semblar llegir en algun lloc que publicaria les seves memòries aquest any.

No, el 2024. Ara mateix estic en un procés de correcció, vaig pel capítol 12. Em falta poc.