‘La piel en llamas’: Un text amb mil capes

Un únic espai (una habitació d’hotel), dos temps diferents i quatre actors. Amb aquests elements bàsics el director David Martín Porras adapta l’obra de teatre de Guillem Clua que parlava sobre el racisme interioritzat, el poder de les imatges, la tasca periodística en els conflictes bèl·lics, les víctimes i els botxins. Molts temes i nivells de lectura que convergeixen d’una manera transparent al llarg d’una pel·lícula en la qual el text i els intèrprets es converteixen en els elements fonamentals de, res millor dit, la funció. En aquest sentit, resulta sorprenent la transformació de Fernando Tejero en un paper molt incòmode, així com la contenció d’Óscar Jaenada, tots dos allunyats de la seva zona de confort, però dotant d’intensitat i concreció a les seves accions i paraules. 

‘la piel en llamas’ es configura a tall de ‘thriller’ d’habitació tancada en què el misteri no és cap altre que destapar la xarxa d’abusos heretada de l’imperialisme colonial i per què les dones continuen sent la baula més feble de la cadena, un llegat maleït que continua ressonant en el present d’una manera reveladora. Sobren els subratllats, es troba a faltar una posada en escena una mica més imaginativa i sucosa, però els missatges que ofereix el guió són prou rics, potents i variats per mantenir la tensió asfixiant que es genera a través d’ells.