Nou ‘thriller’

J. D. Barker: «Mai vaig obrir les cartes que em van enviar assassins en sèrie»

L’autor de la trilogia d’‘El cuarto mono’ torna amb ‘El último juego’, en què un home sembra Nova York de cadàvers mentre planteja un repte a una famosa periodista radiofònica

MANU MITRU

J. D. Barker s’ha entrevistat durant la seva carrera amb assassins en sèrie a la presó. Li ha servit per modelar els terrorífics criminals dels seus ‘thrillers’. Però no li va sortir gratis. «Alguns em van enviar cartes i van intentar connectar amb mi per telèfon. No em va agradar gens. Als Estats Units han de trucar de cobrament a destinació i mai vaig acceptar les seves trucades. Els vaig frenar sempre i al final acaben parant. Però un em va trucar una vegada per setmana durant any i mig. Mai vaig obrir ni vaig llegir les seves cartes. No vaig voler saber què deien», confessa inquietant, de visita a Barcelona, l’autor de la trilogia supervendes que va iniciar amb ‘El cuarto mono’. Ara torna a deixar sense alè amb ‘El último juego’ (Destino), on un tipus anomenat Bernie posa entre l’espasa i la paret l’agent de policia Cole i una famosa periodista radiofònica, Jordan Briggs. Irromp telefònicament en directe en el seu programa davant milions d’oients mentre orquestra una reguera de morts a Nova York.

«El que em va espantar més d’aquests assassins va ser veure com t’explicaven amb orgull el que havien fet. Disfrutaven parlant-te dels seus crims. No sentien cap remordiment. Tot i que alguns també em van explicar coses bones de les seves vides... T’adones que van tenir una vida abans, que han estimat. No tot és blanc o negre. En la vida hi ha molts grisos», prossegueix Barker (Illinois, 1971), autor de la preqüela autoritzada de ‘Dràcula’ i d’‘Els crims de la carretera’, a quatre mans amb James Patterson.

El seu nou assassí, Bernie, «és una persona normal». «A poc a poc aprens qui és i per què és així. Alguna cosa es va desencadenar deu anys enrere, intenta superar-ho però acaba explotant. Ja no desitja viure. Sap que aquell dia morirà. No és un sociòpata sinó una víctima». «Jo penso constantment que puc morir –assegura–. Per això intento viure com si cada dia fos l’últim. Cada vegada que pujo a un avió li envio un missatge a la meva dona per dir-li que l’estimo per si ens estavellem. En els atemptats de l’11-S, la gent va anar a treballar sense saber que no tornaria a casa. M’espanta imaginar-me com un vellet en un balancí lamentant-me per no haver fet tot el que volia fer en la vida».

Barker ja no ha tornat a visitar assassins empresonats. «Ara és diferent. Tinc dona i una filla». Un dia va somiar que elles morien, també els seus veïns, tenien una creu vermella a la porta. Era a l’inici de la pandèmia, quan just havia acabat aquesta novel·la. «Em vaig despertar i em vaig assegurar que la meva dona era al meu costat i vaig anar a abraçar la meva filla mentre dormien durant una hora. Ja no vaig poder dormir més. Recordo perfectament tots els somnis. També recordo millor coses de fa 40 anys que algunes de fa cinc minuts. És pel meu autisme», explica l’autor. La seva síndrome d’Asperger, afegeix, té a veure amb la seva manera d’escriure, diu qui afirma que el seu treball és entretenir el lector mentre li fa sentir al clatell «l’alè de la bogeria del món» i que no renega de fer literatura «de menjar crispetes». «Els que tenim aquest tipus d’autisme ens obsessionem amb moltes coses, els puzles, els misteris... fins que no els resolc no deixo de pensar en ells. Escriure un llibre és el mateix: és un trencaclosques en el qual penso tot el dia. Veig la trama al meu cervell, capítol a capítol. I escric el que m’agradaria llegir. A ‘El cuarto mono’ va ser com una muntanya russa, pujava i baixava, no vaig treure el peu de l’accelerador fins al final. Em vaig posar a prova».

Els que tenim autisme ens obsessionem amb els misteris. Escriure és com un trencaclosques en el qual penso tot el dia

Notícies relacionades

La pandèmia, una guerra com la d’Ucraïna... fan que l’ésser humà sigui més conscient de la seva fragilitat. «El que més ens espanta és l’inesperat, perquè necessitem tenir les coses controlades. Però hi ha coses davant les quals no podem fer res. Aquest cap de setmana un home va entrar en una església i va començar a disparar contra els feligresos... Jo he viscut huracans a Florida... I es parla de la gran apagada digital mundial que poden causar-ho tempestes solars que tarden només sis hores a arribar a la Terra des del Sol. Em fascina perquè pot passar cada 400 anys. L’última vegada que va passar no els devia preocupar gaire perquè no hi havia xarxa elèctrica –somriu–, però avui depenem tant d’ella que fa por... No ens recuperaríem abans de tres anys. Però si passa, crec que l’ésser humà sempre trobarà com ressorgir. Com amb la pandèmia, sembla que comencem a tornar a la normalitat».