¿S’ha convertit Cannes en un festival ranci i caduc?

La selecció de 2022 ha posat de manifest que el festival continua ancorat en el passat, resistent a reinventar-se, i que les noves generacions no hi tenen cabuda, almenys en la secció oficial a concurs. Les xifres, o, més ben, dit les edats, no enganyen Només 3 dels 18 confirmats estan per sota dels 50 anys: Ali Abbasi, de 41 anys, Saeed Roustasee i Lukas Dohont, tots dos de 32. Al capdavant, els veterans Jerzy Skolimovski, de 83 anys, seguit de David Cronenberg (79), Claire Denis (75) i els germans Dardenne (71 i 68). Molts han fet broma que la nòmina sembla extreta de la pel·lícula ‘Cocoon’. 

A més, la major part de la competició la dominen autors que ja hi han participat en una o moltes ocasions. Un altre clàssic. Només 5 nous noms accedeixen per primera vegada a la categoria reina: els tres «benjamins» esmentats, Tarik Salem i Kelly Reichardt. No és res nou, ja que la secció oficial del Festival de Cannes sempre ha sigut classista en aquest aspecte. Es nodreix dels seus propis tòtems i en molts casos trobem directors que ja han guanyat la Palma d’Or, quatre en aquesta ocasió. 

Tres dones, 15 homes

En la llista trobem, a més, alguns aspectes preocupants, entre els quals hi ha la bretxa de gènere, que continua sent abismal: només tres dones entre 15 homes i les tres amb una carrera consolidada al seu darrere (Claire Denis, Kelly Reichardt i Valeria Bruni-Tedeschi). 

D’altra banda, una alarmant falta de diversitat racial: 10 d’aquests 15 homes són blancs i dos d’ells, tot i que d’arrels àrabs, són de nacionalitat sueca. Per tant, només tres representen altres cinematografies que no corresponen amb l’americana i l’europea. 

¿S’ha convertit Cannes en un certamen caduc? ¿Respon a les necessitats de la societat actual? En els últims temps han sigut precisament les noves generacions les que han impulsat els relats més transgressors, les que han lluitat per dinamitar la diferència, per reivindicar la pluralitat de gèneres, per oferir un altre tipus de realitats més enllà dels convencionalismes, que han abraçat la recerca de la igualtat a través del feminisme o de moviments socials com el Black Live Matters i el Me Too. Evidentment, totes aquestes demandes no es troben representades al festival dels festivals, gairebé com si mai haguessin tingut lloc. Es tracta d’una qüestió estructural. L’elitisme i el pedigrí formen part de la seva essència. Resulta tot un hàndicap que les noves veus passin a formar part d’aquest club minoritari que no deixa de ser d’allò més conservador, per això pràcticament mai trobem una ‘opera prima’. 

Ancorar-lo al plistocè

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Sempre podran dir que la diversitat es troba representada en la secció ‘Una certa mirada’. Aquí les dades es compensen. Hi ha més dones, les edats són més joves, totes per sota dels cinquanta (si alguna vegada arriben a l’oficial, ja superaran aquesta edat) i les cinematografies estan més descentralitzades. Fins i tot trobem una pel·lícula parlada en espanyol, un idioma relegat aquest any, de moment, a la secció oficial a falta d’un parell de títols que la completin. 

La seva resistència a l’hora d’obrir-se a les noves plataformes generadores de continguts convertides en grans agents de producció també constitueix una clara negativa a abraçar els nous temps. Cannes no vol perdre les senyes d’identitat que fins al moment l’han caracteritzat, però potser no s’adona que ja no tenen cap sentit en l’actualitat i que la seva rància postura l’únic que fa és ancorar-lo en el plistocè, totalment d’esquena a una realitat que s’expandeix sense fre i que forma part de la contemporaneïtat en la qual vivim.