Crítica de música

Benmont Tench, la noblesa del rock’n’roll

El músic, excomponent de Tom Petty and the Heartbreakers, va oferir un concert vibrant en el Blues & Ritmes de Badalona

Benmont Tench, la noblesa del rock’n’roll

Ferran Sendra

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Com ell mateix va assenyalar, Benmont Tench es va convertir aquest dissabte en el primer ‘heartbreaker’ a oferir un concert a Espanya després de cinc dècades d’aventures. Mèrit del batallador festival Blues & Ritmes, de Badalona, que va portar el prestigiós pianista expressament de Los Angeles, sense que hi hagi cap gira, una gesta ja planificada dos anys enrere i que la covid-19 va forçar a ajornar. Tom Petty ja no és aquí, però Tench no va venir només a evocar la seva figura o a apaivagar urgències històriques: pianista d’alta volada, discurs propi breu, però amb personalitat (un àlbum del 2014, ‘You should be so lucky’, i un altre en camí), es va mostrar sobrat d’estil per portar-se també al seu terreny alguns clàssics aliens, incloses un parell de festejades cites a Tom Petty.

El seu material en solitari, representat sobretot per aquest ‘The melancholy season’ que llançarà l’hivern vinent, va revelar profunditat i tensió. Tench és en aparença un home feliç que ha encarrilat la seva vida en la seixantena, i cançons com ‘Under the starlight’, ‘Not enough’ o la que dona títol a l’àlbum van desprendre reflexions adultes potser una mica crepusculars, però gens complaents. Ell no deixa de ser un músic de rock’n’roll, i es va apreciar tant en la naturalesa d’aquestes peces, distanciades de l’estil de Petty, però amb trets incisius i certa foscor, com també en les seves digitacions amb caràcter.

El rastre de Chuck Berry

Notícies relacionades

Tot i que va senyorejar a plaer amb el piano, va procedir a penjar-se la guitarra acústica per abordar un parell de temes, incloent-hi aquesta senyora ‘murder ballad’ anomenada ‘You should be so lucky’. La seva veu es podia notar una mica faltada de potència, però va sonar expressiva i captivadora. I el cançoner, més enllà del seu fort contingut narratiu, va presentar bastides robustes i es va avenir molt amb els sotracs més rockers: ‘Welcome to hell’ (de Mudcrutch, la banda ‘heartbreaker’ seminal) o una vivaç ‘Bye bye Johnny’, de Chuck Berry.

Tench va fer seus tres clàssics de Petty, ‘Change of heart’, ‘Straight into darkness’ i ‘American girl’, que van fer udolar el pati de butaques. I en el bis, la sorpresa de veure pujar a l’escenari un altre gran ‘sideman’ del teclat, Steve Nieve, de viatge exprés des de la seva residència a París. Junt amb el còmplice Elvis Costello (The Attractions i The Imposters) va brindar la pacifista ‘(What’s so funny ‘bout) peace, love and understanding’, de Nick Lowe, a quatre mans, que la va seguir ‘Blowin’ in the wind’, de Dylan. Va tancar un furiós ‘Rock’n’roll’, de Lou Reed, i va confirmar cap a on continua tenint orientada la brúixola aquest venerable hereu d’una de les grans sagues de la música americana.

Temes:

Bob Dylan