William Hurt, icona masculina del Hollywood dels 80, mor als 71 anys

Però seria ‘Foc en el cos’, també de 1981, el film que el posaria en l’òrbita del cine nord-americà del moment. En aquesta reedició de les històries de James M. Cain dirigida per Lawrence Kasdan, Hurt va encarnar un jove advocat seduït per la dona d’un ric home de negocis. Era com una versió ‘neonoir’ de ‘Perdición’ o ‘El carter sempre truca dues vegades’, amb Hurt i la seva parella del film, Kathleen Turner, donant sentit al títol de la pel·lícula. Impossible no recordar les seves trobades sexuals i la quantitat de te gelat que beuen per fer passar la calor.

Hurt es va convertir en el millor aliat de Kasdan, amb qui va repetir a ‘Retrobament’ (1983), ‘El turista accidental’ (1988) i ‘T’estimo fins a la mort’ (1990). Però ja llavors eren molts els directors que picaven a la porta del seu agent, i els seus treballs en la dècada dels 80 el van convertir en una de les màximes expressions masculines del Hollywood modern. Tant servia per a complicats relats d’espies tipus ‘Gorky Park’ (1983), com per encarnar l’homosexual empresonat d’‘El beso de la mujer araña’ (1985), per la qual va guanyar el seu únic Oscar.

També va protagonitzar ‘Fills d’un déu menor’ (1986), en què va encarnar un professor atret per una de les seves alumnes en una escola de sordmuts; ‘Al filo de la noticia’ (1987), un film de James L. Brooks en la tradició de les comèdies sobre periodisme, i ‘Alice’ (1990), una de les comèdies somiadores de Woody Allen.

Un actor de gran ductilitat

Notícies relacionades

Diada popular i sense cues

Més llibres i menys pantalles a classe

La seva repercussió va arribar al cine internacional. Wim Wenders el va cridar per fer ‘Hasta el fin del mundo’ (1990) i l’argentí Luis Puenzo per a ‘La pesta’ (1992), la seva adaptació de l’obra d’Albert Camus. La seva companya de repartiment en aquest film va ser l’actriu francesa Sandrine Bonnaire, amb qui va mantenir una llarga relació sentimental de la qual naixeria una filla, Jeanne Bonnaire-Hurt. També va intervenir a ‘Smoke’ (1995) de Wayne Wang i Paul Auster i formaria parella amb dues estrelles franceses més: amb Juliette Binoche a ‘Un divan a Nova York’ (1996), una curiosa comèdia amb elements de psicoanàlisi realitzada per Chantal Akerman, i amb Charlotte Gainsbourg en la versió de Franco Zeffirelli de ‘Jane Eyre’ (1996). Era llavors un dels actors de moda i no ho va desaprofitar. Malgrat la seva mirada entre severa, lànguida i perduda, va demostrar molta ductilitat i canvis de registre entre el drama i la comèdia.

Evidentment, no va tenir problemes per participar en grans produccions del gènere fantàstic –‘Perduts en l’espai’ (1998), la inquietant ‘Dark City’ (1998) d’Alex Proyas, la minisèrie ‘Dune, la leyenda’ (2000), en què va donar vida al duc Leto Atreides, o ‘A. I. Inteligencia artificial’ (2001), el projecte de Stanley Kubrick reprès per Steven Spielberg–, i tot i que amb el nou segle no van ser tants els bons papers, va brillar especialment en el seu abstracte paper a ‘El bosque’ (2004) de M. Night Shyamalan i, sobretot, en la seva breu però intensa aparició en la part final d’‘Una història de violència’ (2007), de David Cronenberg. Va interpretar el secretari d’Estat nord-americà en diverses entregues de l’univers cinematogràfic Marvel.