‘El triunfo’: Beckett a la presó

Esperar que arribi alguna cosa a les nostres vides és part inherent del nostre ésser, però Samuel Beckett ho va convertir en una metàfora sobre el tedi i l’abúlia existencial. «Marxem / No podem / ¿Per què? / Estem esperant Godot», deien Vladimir i Estragó. Ara, el cineasta Emmanuel Courcol recupera l’obra de Beckett i la situa en un escenari d’espera constant, la presó. D’aquesta premissa neix’El triunfo’, la història d’un actor en hores baixes (interpretat per Kad Merad) que comença a impartir un taller de teatre en una presó a un grup de presos que intenta trobar alguna motivació mentre esperen, en aquest cas, a sortir del seu aïllament i, potser, trobar una nova vida.

El director ja estava escrivint un tractament del guió basat en una història real ocorreguda a Suècia als anys 80, quan un director teatral, Jan Jönson, va elaborar un muntatge amb presos que va girar exitosament per escenaris del país. Va ser llavors quan va conèixer Irene Muscari, coordinadora cultural per a la reinserció que estava muntant un projecte de creació teatral. Durant vuit mesos va assistir als assajos i va filmar imatges per a un documental i la seva visió des de dins va canviar per complet. «Em va permetre veure com era en realitat i això va alimentar el guió que es va nodrir de totes aquestes experiències. Em va ajudar a saber com eren les dinàmiques internes, com s’organitzava el sistema penitenciari, l’administració, conèixer els funcionaris que treballaven i per descomptat, els interns», explica Courcol durant la seva visita de presentació de la pel·lícula a Madrid amb Irene Muscari, que ha acabat convertint-se en la seva parella. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El títol de la pel·lícula ens planteja moltes qüestions. ¿Què és en realitat el triomf? ¿Per què tot ho basem en termes de victòria o fracàs? En realitat, el que aprenen els presos en aquests tallers és a disfrutar de l’experiència, no somien pujar-se a un escenari i que tot el públic es posi als seus peus. Així, d’alguna manera torna a l’essència del que és el teatre, gairebé com un joc de nens en el qual l’important és crear, ficar-se a la pell dels personatges i donar curs a la imaginació. «Mentre estava fent la pel·lícula, em vaig adonar que l’important no és tant el que esperem, sinó l’espera per si mateixa. I això vaig voler traslladar-ho a la pel·lícula. L’important a l’hora de muntar un espectacle amb els presos no és el resultat final, sinó el recorregut. És una cosa que es podria traslladar a la nostra vida. Esperem la mort, però l’important és el que vivim pel camí, i depèn de nosaltres que aquest recorregut tingui sentit», continua el director.

Emmanuel Courcol reivindica el poder de la cultura en aquesta pel·lícula rebutjant el seu aspecte elitista. «Crec que ‘Tot esperant Godot’ és una obra que tothom pot entendre, s’ha interpretat milions de vegades i connecta a la perfecció amb el públic. Com tot, l’obra no és el problema, sinó la proposta, l’enfocament. Beckett no és cap vaca sagrada, en ell també està el vessant lúdic, alegre, ferotge. Aquestes són les barreres que hem de fer caure, el sentiment que la cultura és únicament intel·lectual, perquè l’important és que pugui formar part de la vida de tots».