Els personatges de Miguel Gallardo: passaport a la immortalitat

O com un paio que munta un motí i s’escapa del frenopàtic en nou vinyetes electrocutades (‘Revuelta en el frenopático’, historieta publicada a ‘Disco Expres’ el 1977); que s’escapa a més amb un casquet del qual pengen elèctrodes soldat al coco, acaba inspirant una cançó de Paraíso («Makoki, Makoki, Makoki es cojonudo / el enemigo público número uno»), donant nom a una bandera de la Legió i a bars calaveres de poble, tatuat en cossos i ressonant en el rock radical basc. La resposta no és tan complicada: les aventures de Makoki i companyia van ser la cara B i salvatge de l’‘underground’ intel·lectual de la transició i van preconitzar sense saber-ho ni voler-ho l’adveniment del punk. Vells fumadors de haixix, exlegionaris, pintes de barri i punks en potència, tot un estrat inferior al rotllo ‘marginal’ oficial i finalment vencedor, es van veure allà representats, en bona mesura gràcies a l’oïda d’espia rus del guionista Juan Mediavilla per a la parla de carrer. Un document absolutament essencial de la transició espanyola és la saga de Makoki.

De ‘la basca’ o colla de pelleringues del rierol de Makoki es van emancipar dos personatges: Tío Emo, un psicòpata en tota regla, més addictiu que el Begbie d’Irvine Welsh, i el Niñato, que és el que ara ens interessa. En les historietes d’aquest personatge va començar Gallardo a donar curs al seu arsenal de referències visuals, de l’expressionisme alemany a Bruguera, passant per dibuixos animats, Little Nemo, el Krazy Cat de George Herriman, la psicodèlia, la sèrie B de marcians i el que fes falta. Dècades després s’etiquetaria com a surrealisme pop el que va fer Gallardo per pura intuïció. Pepito Magefesa, Periquito Carambola o Perro Nick anirien després en la mateixa línia ‘pulp art’.

Au rapaç feixista, filòsofa i ‘bon vivant’ que viu dalt del monument de Colom. Extra en la saga Makoki, Gallardo li va prestar més endavant trets de la seva fisonomia i no costa ubicar-lo com a alter ego de l’autor, excepte respecte a ideologia.

Aquí es va posar seriós. Va publicar ‘Un largo silencio’ (Astiberri) el 1997, quan en aquest país «es continuava passant de puntetes sobre la memòria històrica de la Guerra Civil», va afirmar. Hi va rendir homenatge al seu pare, Francisco Gallardo Sarmiento, que moria mesos després de veure el còmic en llibreries, després de sobreviure a una infància més que humil al seu Linares natal, a una orfandat prematura, a les bombes, els fronts de l’Ebre i de Terol, la gana i els camps de concentració en l’exili del sud de França, i la por de ser afusellat per republicà al tornar a l’Espanya de Franco. Inspirant-se en la idea del ‘Maus’ d’Art Spiegelman, Gallardo fill va recollir els seus escrits i els va intercalar amb les seves vinyetes en aquest llibre en el qual donava així veu al seu progenitor, que va guardar silenci durant els 40 anys de dictadura. Va ser el dibuixant pioner en el tipus d’obra, i de còmic en particular, que rescatava les experiències personals de republicans,·petits moments d’història que es perden a mesura que la gent que els va viure va morint», deia, avançant-se en un camí que aviat transitarien amb èxit autors com Antonio Altarriba (‘El arte de volar’), Jaime Martín (‘Jamás tendré 20 años’) o Paco Roca (‘Regreso al Edén’), per citar-ne només alguns.

Unes vacances a les Canàries amb la seva filla María no haurien tingut probablement més transcendència si no fos perquè ella va néixer amb autisme. Gallardo va relatar el seu dia a dia amb ella en el seminal ‘María y yo’ (Astiberri), una fita al costat d’‘Arrugas’ –on Paco Roca s’acostava al món de l’Alzheimer–, que va treure aquest trastorn de l’armari social. «Vam sortir alhora, cada un amb la seva història, i de sobte la premsa va descobrir que es podia parlar de còmic més enllà de dir ‘Superman ha mort’ i que el còmic podia tractar temes importants, de la vida real i amb sensibilitat», explicava el dibuixant català. A ‘María y yo’, traduït a més de 10 llengües, li seguiria el documental homònim (2010) de Félix Fernández de Castro i, temps després, l’àlbum ‘María cumple 20 años’, on Gallardo recuperava la vida de la María a aquesta edat. Ho explicava en vinyetes amb les premisses que després s’aplicaria a si mateix davant la malaltia i la mort, la naturalitat, l’humor i l’absència de sensibleria. «No vull dramatisme ni pena ni compassió. La meva vida és dolorosa perquè tinc la María, però volia expressar que malgrat totes les seves dificultats ella és una campiona i tira endavant com una moto». Com el seu pare, a qui el que més preocupava era què seria de la María si un dia faltaven ell i la seva mare. D’ella deia Gallardo que és «un ésser imprevisible i especial que et pot rendir en un somriure».

El còmic que no hauria d’haver existit mai. Dibuixat «sense melodrames», recalca, explica com a principis del 2020 li van diagnosticar un tumor cerebral, un «moniato menyspreable» que li va créixer «al terrat», com el va batejar ell mateix fent gala del seu particular humor. Vinyeta a vinyeta relata com va ingressar a l’hospital, com l’hi van extirpar i com tornava a casa en ple confinament per començar el tractament contra el càncer. Per a Gallardo va ser com viure «en un guió de ciència-ficció dels dolents». «Quan vaig despertar de l’operació, per fugir de la por, la mort era una amiga, gairebé la vaig desitjar per escapar de tot allò, igual que un nen crida la seva mare, cerques algú que et doni la mà i et tregui d’allà –confessava a aquest diari–. Com amb la pandèmia, veiem que no podem decidir sobre les nostres vides». «Les pors segueixen allà. Cada dia és nou. Igual que amb el coronavirus, que intentem recuperar una normalitat que no existeix. No et pots permetre el passat perquè tot és nou. Jo em vaig obligar a recuperar la meva curiositat natural per veure com seran els pròxims anys i la gana per la vida», se sincerava llavors qui sempre tenia un pensament positiu, una broma, una forma animosa d’afrontar el dolent. Ell va intentar anar «‘p’alante’, siempre ‘p’alante’» com li havia ensenyat el seu pare. I ho va fer com millor sabia, dibuixant. Pòstum serà el seu últim còmic, que firma amb la seva dona Karin, i arribarà a llibreries el 10 de març a Astiberri, ‘El gran libro de los perros’. Sense perdre l’humor, hi explica com el 2019 van adoptar la seva gosseta Cala, que havia sigut abandonada, i com això els va canviar la vida. «A l’hospital, el primer que vaig fer després de l’operació va ser aixecar-me i veure si havia perdut mobilitat i el més valuós per a mi, la capacitat de dibuixar». Seguia allà. Com tota la seva obra.