La nova generació del cine espanyol: així són els nominats a direcció novella en els Goya 2022

Des que l’Acadèmia de Cine instaurés el guardó de millor direcció novella el 1989, destinat a destacar les noves veus del panorama patri, han sigut molts els grans noms que han sigut nominats en aquesta categoria, alguns exponents fonamentals de la nostra indústria en l’actualitat, com Álex de la Iglesia, Alejandro Amenábar, Javier Fesser o Paco León. És, sens dubte, un dels moments més esperats de la gala cada temporada, conèixer el nom d’aquest nou creador que, a cop de personalitat, proposa una mirada pròpia dins del nostre cine. 

En femení

En els últims anys hem viscut un fenomen gens usual, que les dones s’hagin convertit en les protagonistes d’aquest premi. Des del triomf de Carla Simón amb ‘Estiu 1993’, s’han anat passant el testimoni les unes a les altres en una abraçada de sororitat emocionant. Arantxa Echevarría amb ‘Carmen i Lola’, Belén Funes amb ‘La hija de un ladrón’i Pilar Palomero amb ‘Las niñas’, sense oblidar Leticia Dolera, Nely Reguera, Andrea Jaurrieta, Celia Rico o Nuria Giménez Lorang que van ser nominades en les edicions passades i que configuren una armada (femenina) molt potent.

S’hi uneixen aquest any dos directores catalanes, Carol Rodríguez Colás, responsable de ‘Chavalas’, i Clara Roquet, la ‘Libertad’ de la qual s’ha convertit en l’òpera prima amb més nominacions en aquesta edició, sis en total. En paritat i igualtat de condicions trobem David Martín de los Santos, amb aquest emocionant cant a la vellesa que és ‘La vida era eso’, i Javier Marco amb la minimalista i sòbria ’Josefina’. 

Les quatre pel·lícules nominades en aquesta categoria tenen una cosa en comú que és, sens dubte, una bonica casualitat: estan protagonitzes per dones que pertanyen a diferents generacions: ‘Libertad’, que reflecteix l’adolescència; ‘Chavalas’, que s’endinsa en la nova crisi dels trenta; ‘Josefina’, en la dels cinquanta, i ‘La vida era eso’, en el redescobriment propi durant l’edat provecta. A més, bona part de les actrius que les protagonitzen estan també presents en les diferents categories interpretatives, com és el cas de Nicolle García i Nora Navas per ‘Libertad’, Ángela Cervantes per ‘Chavalas’, Emma Suárez per ‘Josefina’ i Petra Martínez per ‘La vida era eso’. 

Anys i anys

Hi ha moltes altres qüestions que emparenten aquests quatre títols, com que tots van tardar a materialitzar-se anys, entre tres i cinc (o més), una cosa que es va agreujar per la pandèmia, ja que aquestes produccions es van haver de paralitzar. Tirar endavant una primera pel·lícula continua sent un esforç titànic i la majoria necessita integrar-se als diferents laboratoris, incubadores i ‘mentorings’ que ajuden a impulsar els projectes de caràcter més independent, com és el cas de Cima Mentoring, Dama Ajuda, la Incubadora de l’ECAM, Ventana CineMad o Abycine Lanza. Un costós puzle en el qual encaixar totes les peces fins a acabar el projecte suposa un veritable maldecap. Tant és així que David Martín de los Santos assegura que, amb aquest ritme, a tot estirar tindrà temps de fer tres pel·lícules en la seva vida.  

«Jo m’he atipat d’escoltar això que fes de les carències una virtut», explica Carol Rodríguez Colás, responsable d’aquest ‘Girls’ a Cornellà que és ‘Chavalas’. Ho fa en una trobada a l’Acadèmia de Cine en què són presents tots els nominats. David Martín de los Santos assegura que quan va començar a imaginar la pel·lícula no tenia cabells blancs, i que ara ningú diria que és un director debutant. «El plantejament formal també està influït pel pressupost. Si jo hagués tingut una ‘steady-cam’ durant tot el rodatge, segurament els plans els hauria rodat d’una altra manera i seria una altra pel·lícula. Les limitacions generen un marc en el qual d’alguna manera has d’esprémer el millor de tu en aquestes condicions». 

Tots ells saben què és tirar endavant projectes propis sense recursos des de fa molt temps, estan acostumats a treballar en totes les condicions imaginables i la seva trajectòria s’ha convertit en una autèntica cursa de fons.

Fondistes

Javier Marco, fins a arribar a ‘Josefina’, ha rodat gairebé vint curtmetratges juntament amb Belén Sánchez Arévalo a càrrec del guió, i va aconseguir alçar-se amb el Goya en aquesta categoria el 2020 gràcies a ‘A la cara’. Clara Roquet sempre s’ha considerat guionista i ha treballat amb Carlos Marqués-Marcet a ‘10.000 km.’ i ‘Els dies que vindran’, amb Jaime Rosales a ‘Petra’ i amb Monia Akl a ‘Costa Brava, Lebanon.’ El 2015 es va posar per primera vegada darrere de la càmera per rodar ‘El adiós’, que es convertiria en el germen de ‘Libertad’, ja que també gira entorn d’una dona que cuida una àvia que ha hagut de deixar enrere la seva família a Llatinoamèrica per donar-los una vida millor. Aquest tema es va convertir en una qüestió tan personal per a ella que, per una vegada, va fer una excepció i va decidir encarregar-se no només del guió, sinó també de la direcció.

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

En el cas de David Martín de los Santos, al llarg dels anys s’han succeït els curtmetratges i els documentals. En especial dos d’aquests, ‘Ni vivos ni muertos’, sobre els casos de desaparicions de persones de les quals no es torna a saber mai més, i ‘¿Generación perdida?’, sobre la crisi econòmica i el 15-M, ressonen de manera reveladora a ‘La vida era eso’, perquè, al cap i a la fi, com diu, una cosa et porta a l’altra. Finalment, Carol Rodríguez Colás va començar participant en exposicions de fotografia, fent instal·lacions urbanes fins a acabar en el curtmetratge. Sempre ha sigut una activista de Cornellà, on ha ubicat bona part de les seves ficcions, i escriu els guions amb la seva germana Marina Rodríguez Colàs. 

El camí efectivament és tan llarg que de vegades resulta complicat discernir si realment estem o no davant una òpera prima; per cert, cap ha sigut produïda per una ‘major’. Per això potser aquest any també es trobi a faltar ‘Espíritu sagrado’ una de les obres més singulars del nostre cine recent i un altre cas de resistència ‘outsider’, la de Chema García Ibarra, que ja el 2008 va guanyar al Festival de Sundance amb el curt ‘La leyenda de los robots de Nebulosa-5’, o de ‘Tres’ d’un altre curtmetratgista ultrapremiat, Juanjo Giménez, guanyador a Cannes i nominat als Oscars per ‘Timecode’ que no va poder accedir a aquesta categoria perquè havia firmat a mitges un documental previ.