Aniversari de la banda pop icònica
Brighton 64: «Sempre hem sigut un grup incòmode»
El grup barceloní celebra el seu 40è aniversari amb un àlbum de títol irònic, ‘Más de lo mismo’, en què regrava els seus clàssics, entre ells ‘La casa de la bomba’, tema sobre el conflicte generacional inspirat en un relat de Tom Wolfe
A ‘La casa de la bomba’, aquest lloc mental on «el problema és l’edat», els joves practicants de la religió del surf miraven com «els vells» plantaven a la platja les cadires plegables i treien els entrepans de formatge i pernil, aliens al culte juvenil, cosa que als seus ulls era un retrat viu de la decadència. Ara, Brighton 64, en el seu vídeo nou per a aquesta cançó del 1986, han donat la volta a la truita: el temps ha passat i els «vells» són ells, encara que acaben traient múscul i empalmant la cançó amb un ‘remake’ furiós de ‘Haz el amor’, la seva revisió de ‘Walking the dog’, de Rufus Thomas.
La nova versió de ‘La casa de la bomba’, tema que es va inspirar en el llibre de relats de Tom Wolfe (‘La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop’, 1968), conserva aquest ànim de «reflectir el conflicte generacional», apunta Albert Gil, si bé ara amb un ‘tempo’ més pausat i assaborint més les paraules respecte a la versió baptismal supersònica. «En el seu origen, la cançó tenia un patró de piano una mica bugalú, però amb la nostra urgència de llavors la tocàvem més accelerada. Aquí n’hem reprès l’esperit original», explica el més gran dels germans Gil, conscient que és difícil competir amb el propi mite. «No podem superar aquella versió del 1986, però sí canviar-li una mica la mirada».
Mods ‘laietans’
Al costat d’aquesta regravació, unes altres vuit, i dos temes nous, configuren el nou àlbum de Brighton 64, titulat sarcàsticament ‘Más de lo mismo’, que surt a la venda aquest divendres. Disc de commemoració del 40è aniversari, que la banda presentarà el 22 d’abril a Upload. Les noves versions transmeten solvència instrumental respecte a aquells temps en què, amb 18 anys, entraven a l’estudi «tremolant de por». S’havien estrenat sobre les taules del Magic, el 21 de novembre del 1981, telonejant a Telegrama, en un temps en què, vestits amb les parques i adorant The Who i The Jam, se sentien sols a la Barcelona postlaietana. «Sortíem al carrer vestits de mods i no coneixíem ningú com nosaltres».
Brighton 64 va patir el seu viacrucis discogràfic: de Flor y Nata a Twins, i d’allà a EMI, llançadora de ‘La casa de la bomba’. «Allà toquem el cel, però la discogràfica mai va apostar fort. Sempre hem sigut un grup incòmode», diu Albert Gil, recordant el dia que es van aixecar d’una reunió a Madrid perquè els van proposar un canvi de nom. «Una setmana després ens van trucar i vam seguir endavant, perquè Paco Trinidad va veure clar que ‘La casa de la bomba’ seria un ‘hit’».
La puresa i les concessions
Cançons com ‘Barcelona blues’ (regravada ara amb la seva lletra original en català) o ‘En mi ciudad’ recorden l’ancoratge comtal inequívoc de la banda en aquells primers 80 de «tierra de nadie», recorda Albert Gil. «Nosaltres sabíem que a Barcelona hi havia molta substància, però no transcendia com a Madrid, on van fer de la festa una manera de vida professional», observa. Potser haver hagut de compaginar la música amb altres activitats, com l’ensenyament, ha ajudat Brighton 64 a conservar la puresa. «De dedicar-nos al 100% al grup hauríem hagut de fer moltes concessions, i nosaltres no n’hem fet cap».
Brighton 64 va donar pas, a finals dels 80, a Brigatones, sense mirar així de conservar tant sí com no una marca que no tornaria de forma estable fins al 2011. «Ara hi ha grups que duren temps, però llavors les bandes naixien, se separaven i deixaven un cadàver bonic, de manera que això és el que ens corresponia fer a nosaltres», explica el cantant Ricky Gil, fascinat per la «carrera meteòrica» de The Chords, «que van durar només dos anys» i van gravar un àlbum i vuit ‘singles’.
A aquella «energia juvenil urbana» continuen invocant en aquesta etapa madura de Brighton 64, assentada amb la implicació d’un altre membre històric, el teclista Jordi Fontich, i de dos fitxatges moderns, Eric Herrera (bateria) i David Abadía (baix). El bateria original, Tino Peralbó, va penjar les baquetes, però el seu fill Dan (que lidera una banda, Dan Peralbo, guanyadora de l’últim Sona9), apareix al nou vídeo de ‘La casa de la bomba’. La saga continua.
Notícies relacionades
