«Elles ens estalvien un altre ridícul internacional»

Els crítics rebaten el jurat que va menysprear Tanxugueiras al Benidorm Fest

El trio gallec es va classificar en segona posició gràcies al recolzament massiu del públic, després que el comitè de TVE les relegués a la penúltima posició

Els crítics rebaten el jurat que va menysprear Tanxugueiras al Benidorm Fest
9
Es llegeix en minuts

Tanxugueiras ha de guanyar el Benidorm Fest. I anar a Eurovisió. I, posats a fer, aconseguir el guardó que Espanya porta 53 anys sense assaborir. Elles ho poden aconseguir... perquè compten amb l’arma més poderosa per fer-ho: una ‘muñeira’ que, tal com asseguren els experts, acull els elements necessaris per cridar l’atenció del Vell Continent. Però no només això. També tenen el peculiar do que ningú sap com es diu, però que impedeix que es pugui deixar de mirar-les. Semblen meigas, després d’una queimada. Amb un càntic galaic que hipnotitza des del primer tambor. Ja ho van demostrar en la primera semifinal de dimecres passat, en què a base de veu i tribalisme van conquistar l’audiència. El jurat se’ls va resistir... tant que va considerar que no eren aptes per arribar a la final de dissabte. Ara, gràcies a l’empenta del públic, els toca revalidar la seva aposta. Una nova religió ha d’arribar a Europa.

«Terra ho té tot. No és excepcional ni del tot nova, però sí brillant i inscrita en un gènere poc vist entre les audiències majoritàries: el de les cantareiras. Són joves, dones, poderoses, empàtiques. Matriarcals com a bones gallegues i tan representants d’aquest país com qualsevol altre racó de la nostra geografia plural. En un moment que hem de reivindicar la diversitat més que mai, elles representen integració, tolerància, abraçada, un esclat de felicitat», remarca Fernando Neira, crític musical d’Hoy por hoy (cadena SER) i creador de la web undiscoaldia.com. Aquests qualificatius que esmenta formen part de l’essència del grup: l’Olaia, la Sabela i l’Aida representen cada un dels valors que han anat recollint en les associacions de pandereteiras en què van créixer.

Una gran part del seu bagatge musical el van adquirir a través de les recollidas, una tradició que consisteix a anar pels pobles registrant les melodies que les àvies retenen en la memòria per posar-les en relleu. «És una molt bona cançó, cosa que ens estalvia un enèsim ridícul internacional. A més, d’entre les opcions possibles en la preselecció (algunes, com Rigoberta Bandini o Varry Brava, estimables), és amb la qual em trobo més ben representat», afegeix el periodista. I no és l’únic: la formació va guanyar el macrosondeig popular que la web especialitzada Eurovisión-Spain fa cada any, imposant-se a noms de la talla de Rosalía, Aitana, Lola Índigo, Ana Mena... El debat fins i tot ha arribat a la política, en què Yolanda DíazAdriana LastraAlberto Nuñez Feijóo ja els han mostrat el seu recolzament. «Jo t’estimo igual, però aquest Benidorm Fest és de Tanxugueiras», va respondre a Twitter la ministra de Treball i Economia Social a Jéssica Albiach, presidenta del grup En Comú Podem al Parlament de Catalunya.

La resurrecció del folk

Sens dubte, es tracta d’unes dades mai aconseguides abans pel trio gallec. Aquest va néixer sense cap més pretensió que disfrutar de la música, tocant en folliadas i concursant en competicions de pandeireta. Gairebé sense voler-ho, el 2017, van tastar la mel de l’èxit gràcies a un vídeo que ràpidament es va fer viral: sortien cantant sobre una percussió. Ni més ni menys. No obstant, la seva qualitat vocal i el seu estil neotradicional les va col·locar en el punt de mira. Així fins que, l’any següent, van llançar el primer elapé. Gràcies a ell es van emportar el premi de la Música Independent (MIN) al millor disc en gallec i van fer una gira per Cuba, Suïssa, el Regne Unit i l’Índia. Més endavant va arribar Contrapunto, una segona proposta en què van consolidar un gir sonor més contemporani i rotund, però sense oblidar el moll de l’os folklòric. Una barreja singular que ha donat els millors fruits en els seus últims ‘singles’: Midas i Figa.

«Amaia, Maria Arnal i Marcel Bagés, Baiuca, Rodrigo Cuevas, Califato 3/4, C. Tangana o Rosalía són els exemples recents més clars que la revisió de la música d’arrel està guanyant un públic nou i molt més ampli a Espanya», afirma Leyre Guerrero, presentadora de Na na na a Radio 3, un programa d’actualitat, context i referències que defineixen el nostre temps. Sobre el paper de Terra en el festival, ho té clar: «És el moment d’apostar per una proposta folk que, a més, està actualitzada amb arranjaments electrònics que l’empenyen cap a una èpica amb eficàcia provada a Eurovisió».

En aquest format, les arrels són la base de la germandat en què se sustenta. Tant és així que, vist els resultats de les últimes dues dècades, sonar amb cor resulta millor que fer-ho amb pretensió. I en això l’himne de Tanxugueiras té bastant a aportar. «La seva fusió d’estils és molt interessant», remarca Roger Rodés, productor de Nathy Peluso, Estopa, Juan Perro o La Pegatina. «L’ailaralalà de la tornada la fa internacional, cantable i memorable. La peça té un carisma especial gràcies a un beat amb un tempo de 140 que fa la sensació que va a la meitat. Per sobre, la percussió folklòrica marca un compàs ternari que permet que el públic vagi al compàs de la música. Es tracta d’un tema amb una gran força interior i fet d’una manera exquisida que destaca, en particular, per combinar en el punt just les textures clàssiques amb les electròniques». Un segell d’identitat que, més enllà del seu projecte, també ha impregnat en les col·laboracions que acaben de llançar amb Muerdo (Cambia todo) i Rayden (Averno).

GUERRERES BARROQUES

Les seves cartes no s’acaben aquí. De fet, la seva imatge és una altra de les seves grans senyes d’identitat. Una cosa que casa a la perfecció amb un concurs en què el més important és deixar empremta. «Tenen influències estètiques gòtiques i barroques. Ho veiem en els colors que utilitzen (negre, blanc, bordeus) i els accessoris d’or vell que porten. Així mateix en les peces: mantons, mocadors, bruses, faldilles, encaixos, arracades... La seva imatge és intensa i intenta traslladar-nos constantment a un univers de màgia i bruixeria», argumenta Elena Regadera, estilista de moda amb més de 17 anys d’experiència a la televisió i en publicitat. I Paula Ventura, dissenyadora de vestuari habitual de Shakira o Alizzz, afegeix: «S’agraeix que surtin de l’establert, que no es regeixin per les últimes tendències i s’enorgulleixin del seu estil. Transmeten força, seguretat i empoderament d’una forma diferent. El maquillatge també té el mateix objectiu: els seus llavis en tons foscos aconsegueixen posar el focus en les seves boques, en les paraules». Que, al final, és del que es tracta.

Ara bé, la clau està a inserir-ho tot a l’escenari en la proporció adequada. Altrament, es perdria l’efecte. «Avui més que mai, la imatge de dones fortes que aixequen la veu, juntes, visibles i lliures mitjançant un cant és la millor representació per cridar que no hi ha fronteres», destaca Marcelo Pacheco, director d’art conegut pel seu treball a Brigada Costa del SolEl nudoTraiciónLa catedral del mar o Isabel. Per ell, Terra evoca un viatge a la tradició a través d’un so de festa, per la qual cosa aposta per una estètica molt concreta: «Una imatge càlida amb tons entre marrons i sorra en escala monocromàtica, en què hi hagi un halo amb picada d’ullet a la natura englobaria un concepte rodó».

EL GALLEC REPRESENTA ESPANYA

En cas de guanyar el Benidorm Fest, l’Olaia, l’Aida i la Sabela serien les primeres a portar al certamen una cançó composta en un idioma cooficial. Tota una fita si recordem que l’únic intent semblant es remunta a 1968, quan Joan Manuel Serrat es va negar a participar si no podia interpretar en català el La, la la, que al final va portar Massiel a la glòria. No obstant, aquesta llengua sí que ha arribat ja a les orelles d’Europa gràcies a Andorra, que va debutar el 2004 amb Marta Roure i el seu Jugarem a estimar-nos, però mai ho ha fet amb Espanya. Per això la seva intenció d’arribar a Torí amb algunes llengües cooficials sota el braç ha sigut tan aplaudida pel públic i la crítica.

Al llarg de la lletra de Terra és possible sentir la frase «no hi ha fronteres» en gallec, basc, català, castellà i asturià. Un cop sobre la taula que ja està començant a trencar motllos i establir un precedent de cara a futures edicions. «Això que aquí considerem inèdit i excepcional, a Eurovisió està més que normalitzat. Són moltes les candidatures que, al llarg del temps, ja han recorregut a llengües cooficials i dialectes», assegura José García, codirector del portal Eurovisión-Spain. «Entre aquestes hi ha la ucraïnesa Khamala, guanyadora el 2016, que va fer servir el tàrtar de Crimea el 1944; també el francès Amaury Vassili, que va interpretar Sognu en cors el 2011. Sense oblidar que, el 2003, el grup belga Urban Trad va acabar en segona posició gràcies a Sanomi, compost en un idioma inventat».

Notícies relacionades

Des que la proposta de Tanxugueiras va veure la llum s’ha discutit si un càntic galaic podria representar la totalitat d’Espanya. I, tot i que els arguments de vegades hagin pres caires més polítics que musicals, la resposta és clara: sí. «Reformularem el debat: ¿podria un tema en espanyol representar la totalitat dels europeus? Òbviament. A Europa es parlen prop de 300 llengües, de les quals més de 70 reben algun tipus de reconeixement i recolzament institucional. Un esdeveniment d’aquestes característiques hauria de ser una bonica vitrina per mostrar al món la riquesa creativa del continent», manté Francisco Jesús Moreno, dialectòleg i sociolinguista que ocupa una cadira a les acadèmies nord-americana, cubana, xilena, mexicana i espanyola de la llengua.

Un punt de vista que obre un altre paradigma: el del coneixement. «No es pot donar el reconeixement necessari a les llengües i cultures minoritàries sense tenir-hi una mínima familiaritat», apunta Xosé Enrique Monteagudo, professor del departament de Filologia Gallega de la Universitat de Santiago de Compostel·la i membre de la Real Academia Galega. «Per això és tan important que elles, un fenomen popular i juvenil, representin el nostre país al festival. Que el públic espanyol, en la seva màxima diversitat, se sentís representat i es reconegués en una cançó gallega es traduiria en un petit gran pas endavant». Només així es podria enviar el mateix missatge d’unitat al voltant de la cultura que hi ha en l’essència d’Eurovisió. I qui sap... potser, d’aquí uns mesos, vegem la imatge de tot un continent resant a l’uníson el cant de Tanxugueiras.