Olga Merino: «No hi ha mitges tintes amb Rússia: o te n’enamores o te’n vas cames ajudeu-me»

D’una banda notaves que a causa de la por de les delacions la gent era molt reticent a parlar. I sobretot amb un estranger, durant el règim soviètic estava penat tenir relacions amb un estranger. Et podien ‘empurar’ com enemic del poble. Però d’altra banda si hi ha una cosa que uneix els russos a través de les generacions i les classes socials, dins les poques classes socials que hi havia, és el paper de l’URSS en la Segona Guerra Mundial. Aquí, el papa Stalin ens va salvar. És discutit. Es notava desconfiança i molt sofriment a sobre, cosa que feia que es perdés ‘finesse’ en el tracte.

Entre Soljenitsin i Xalàmov, el seu vot és per al segon. ¿Per què?

Són la nit i el dia. ‘Arxipèlag gulag’ em va semblar bastant rotllo. No me’l vaig acabar. Està molt bé el que va fer Soljenitsin, entrevistar uns 200 sobrevivents del gulag i tot això. Es deia arxipèlag gulag perquè els que eren als camps de treball, escampats per tota la geografia russa i aïllats, es consideraven cada un com una illa i totes les illes formaven un arxipèlag. I quan es referien a la gent que no era als camps ho feien com a continent. Soljenitsin es va emportar el Nobel, un Nobel polític, però literàriament és molt més fin Xalàmov. Xalàmov anomenava Soljenitsin usurpador de testimonis aliens, mentre que ell és la vida i el sofriment despullats, a l’os. És una qüestió de pell.

És també la seva postura: vides i vides, més que episodis històrics.

Exacte. I la de coses que no he posat. A les estacions de tren abundaven els xavals com els nostres menes ara, o abandonats o escapats d’orfenats. Delinqüentets d’11, 12, 13 anys. Esnifaven cola i atracaven especialment els borratxos, com una gossada. A un el borratxo l’estampava d’una plantofada, però que com que eren set, vuit o nou, doncs li robaven tot. I ningú es preocupava per ningú.

Va a una clínica dental i se les pira tot just veure el panorama. Com els rics de l’Anglaterra victoriana anterior als mètodes antisèptics de Joseph Lister, que es feien operar a casa, conclou que la millor manera de no emmalaltir és mantenir-se lluny dels hospitals.

Hi havia un hospital americà però era de pagament i ni m’hi vaig acostar perquè imagina’t quins preus. El drama va ser que van creure que arriant la bandera soviètica i aplicant les receptes occidentals per transformar les economies dels països pobres allò funcionaria. Però és clar, allò era una altra cosa. No hi havia diners. Els metges no cobraven, no hi havia mitjans. Quan vaig veure allò se’m va curar. ‘Per collons això se n’ha d’anar sol’, vaig pensar. Devia ser un flegmó. La meva mare, que no havia anat ni a Andorra, va venir a veure’m una vegada. A Sant Petersburg, en un ‘perejod’ [passos subterranis per travessar les grans avingudes], la va atropellar un armari amb patins. Li van haver de cosir el cap en un hospital. Per força, perquè volia marxar després que vam veure una cama tallada dins una galleda, en un passadís.

Es confessa russòfila. Això és una mica com enamorar-se d’un ogre caníbal, ¿no?

No hi ha mitges tintes amb Rússia. O te n’enamores o te’n vas cames ajudeu-me. Sembla que això va de cames. Hi va haver corresponsals que no es van adaptar i van haver d’anar-se’n. Però hi ha moltes coses que t’enamoren. La construcció cultural que hem fet de què és Espanya i el que és Rússia són molt semblants en moltes coses. El Quixot podria haver sigut rus perfectament. Idealista, romàntic... En el fons són dos països amb una història molt tràgica. Va ser un descobriment per mi. Fins aleshores em tirava més el món anglòfil i el llatinoamericà.

La literatura russa hi va ajudar, però sembla que encara més el poble.

És que van ser herois, aquella gent. La història de vegades és molt cruel. Simplement consigna els grans fets. D’acord, es va acabar l’URSS i tant temps després Rússia no és una democràcia però bé. Hi va haver tanta gent anònima que es va quedar pel camí. Sobretot la gent més gran de 50 anys: de sobte el teu país no existeix i tu tampoc.

De cop i volta es van trobar que la seva vida havia sigut una mentida i un fracàs.

I sense recursos, com la gent jove, per buscar-se la vida. La caiguda de l’expectativa de vida va ser tremenda. Si al 88 l’expectativa de vida dels homes estava en els 65 anys, durant els primers 90 va decaure als 56 o 57. I ja t'espavilaràs. Per això m’admiren també; a part del comunisme, tot aquest bla-bla-bla, van desenvolupar un instint comunitarista per sobreviure.

¿És literal o figurat que els preus pujaven mentre es feia cua?

Algun dia em va passar. Quan jo vaig arribar la inflació estava en el 2.500%. Els rubles se’t desfeien a les mans. Es va pensar que la teràpia de xoc funcionaria i va ser un sidral. Que no s’ha explicat bé o no ha interessat explicar bé. Perquè tota la privatització de la indústria soviètica va ser una vergonya.

¿Com es plantava davant una tanquista que havia pres Berlín o davant militars que havien combatut a Stalingrad?

Potser peco de russofília, però ens van vendre la història que la Segona Guerra Mundial la vam guanyar gràcies que l’Oncle Sam va entrar en guerra. Però cony, els soviètics van parar els nazis amb barricades de carn. 20 milions de morts. 900 dies al setge de Leningrad va resistir la gent, fent sopa de lloms de llibres, amb casos de canibalisme. I a Stalingrad, casa per casa. I després, cap a Berlín... Alerta, quan els russos van arribar a Berlín n’és una altra. Però a mi això m’emociona i em trec el barret.

¿Per què tenia la sensació que la dona de fer feines, enginyera, la menyspreava?

Tenia aquesta cosa.

Extrapolació bèstia: jo tinc la sensació que els russos menyspreen els occidentals. Per febles.

No m’atreveixo a fer una formulació general, però sí que és veritat que ells es consideren forts, estimen el fred, la seva cultura popular és plena de figures que enalteixen el fred. El seu Pare Noel és Pare Gelat, ‘Ded Moroz. La diferència em feia sentir molt malament, era una privilegiada davant seu. Tot i que tampoc es matava, la xavala.

Es va trobar una societat humiliada però alhora orgullosa, almenys de manera latent. ¿Pot explicar aquesta dualitat?

El que ha sabut tocar aquesta fibra és Putin. Putin és precisament el producte de la humiliació que va passar l’URSS a l’ensorrar-se. Semblava que ens delectéssim, ‘mira, aquests ara mengen de la nostra maneta’. No vull Putin, però s’ha anat ampliant l’OTAN, creada contra la Unió Soviètica, que ja no existeix, i Putin és el que ha dit ‘eh’ i els ha tornat aquest orgull que sens dubte tenen. I per això continua tenint unes quotes de popularitat importants. És que els han posat els míssils al cul. No puc defensar Putin perquè és un dictador, però l’OTAN creia que ho tenia tot fet i no. Putin ha sabut recuperar l’autoestima dels russos, sonant a llibre d’autoajuda.

¿Existeix l’ànima russa?

Segur que és una construcció cultural, però ja ve del segle XIX. El cor partit entre Europa i Àsia. Ni una cosa ni l’altra. La nostàlgia. Aquest anhel per la pàtria perduda. Idealistes i romàntics. En el fons la revolució és un ideal romàntic portat a la bogeria: construirem la pàtria del proletariat. Va sortir com el cul, però la idea era bona. I un esperit comunitarista molt fort, d’abans del comunisme.

¿Com vivia amb tant fred?

Jo tenia calculat que el màxim que aguantava, jo, el meu cos, a 20 sota zero era a tot estirar mitja hora, sempre en moviment, i llavors havia d’entrar en un lloc i prendre una cosa calenta.

Pertany vostè sens dubte a la categoria dels escriptors sofridors.

Per bé o per mal.

¿Té sentit passar-les magres per escriure?

Tenia terror a l’escriptura. Ho tenia tan idealitzat que em paralitzava. És horrible, és com el que diu Truman Capote en el pròleg de ‘Música per a camaleons’. Neixes amb el do però també amb el fuet. Per fustigar-te. La veritat també és que pencava com una bèstia. O sigui, que molt temps no tenia. En el periodisme mai desconnectes. Te n’anaves al cine i quan tornaves a casa i veies el contestador amb la llumeta vermella... Tornar a començar. ‘Escolta, hem vist a Reuters que...’

Si hi ha una figura periodística mitificada és la del corresponsal. Vostè en canvi es presenta com una beneita que arriba allà.

És que era una beneita. Normalment, en la premsa anglosaxona qui se’n va a una corresponsalia com la de Moscou, en aquest moment és algú amb experiència. I jo vaig tenir molta sort en aquest sentit. Va ser una carambola. Era així: jove i inexperta.

¿Què opina de l’Olga Merino retrobada a les llibretes russes?

Em veig ingènua, molt cria, ¡i el que m’importaven les batalles del cor! Després et vas endurint. Però hi ha dues coses en què em reconec: la vocació i l’honestedat. Crec que sempre m’he acostat a la històries de la gent amb honestedat.

La paràlisi i el treball periodístic gairebé la converteixen en una Bartleby de la literatura.

En el fons ho soc i de vegades ho penso. M’he plantat als 56 anys i les meves obres completes són cinc. Per a una vocació tan primerenca... Cony, és poca producció. Si fos una empresa estaria en fallida total.

Gairebé se la sent roncar de gust quan escriu sobre les seves lectures de llavors, russes i no russes.

Intertextualitat, li diuen, ¿no? És bonic que els llibres parlin uns amb els altres.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

¿Com es diu felicitats en rus?

‘Pozdravlenia’