Crítica de ‘Madeleine Collins’: la dona escindida

Entre el drama sentimental i una certa noció de suspens psicològic es mou aquesta pel·lícula la primera meitat de la qual, al deixar l’espectador sumit en un mar de dubtes, és més interessant que la segona, on es donen respostes a totes aquelles coses que ens havien inquietat.

Notícies relacionades

Venècia mira al sud global en una edició marcada per Gaza

Salman Rushdie: "L’odi no és una força creativa, és molt millor abandonar-lo, apartar-lo"

Costa empatitzar amb els personatges i la situació de base, però allà rau també el seu interès: atrapa sense que res del que passa durant aquella primera hora arribi a interessar gaire. Sobre el paper, és el retrat d’una relació bígama. La Judith, que de vegades diu dir-se Margot –i també això tindrà una explicació racional en la part final del film, quan resultava més interessant abans pel desconcert que proposava–, viu a dues cases a dos països diferents i té dues famílies. Una, a Suïssa, amb el jove Abdel i una filla petita. L’altra, a França, amb el Melvil, un prestigiós director d’orquestra, i els seus dos fills adolescents. La Judith és traductora, la tapadora perfecta per estar-se tres o quatre dies en una casa i la resta a l’altra.

Però la història de la bígama dona pas a una trama que convé no revelar aquí. Sembla que al director no li preocupa en excés l’inversemblant d’algunes situacions. I això no seria un problema si després no volgués aclarir-ho tot. La pel·lícula perd el seu misteri gairebé abstracte, tot i que una excel·lent Virginie Efira aconsegueix mantenir ferm un relat que titubeja.