Referent del folk català

Falsterbo s’acomiada: «S’ha de saber parar amb dignitat»

El grup publica ‘Adéu, Paf’, àlbum en el qual revisa el clàssic ‘Paf, el drac màgic’ amb Andrea Motis i Ramon Mirabet, i anuncia una gira crepuscular per al 2022 amb clímax al Palau

Falsterbo s’acomiada: «S’ha de saber parar amb dignitat»

Ferran Sendra

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Amb ‘Paf, el drac màgic’ han crescut diverses generacions de catalans, cantant-la en esplais, focs de camp i aquelarres frugals de guitarra, i deixant un forat en l’ànima als pobres nens desolats pel destí final de l’entranyable drac. Una cançó del repertori de Peter, Paul & Mary que, a aquest costat de l’Atlàntic, ha exercit, explica Eduard Estivill, de «fil conductor» de tota una carrera, la de Falsterbo, grup que ara s’acomiada invocant la vella història per última vegada.

‘Adéu, Paf’ és el disc amb el qual Falsterbo afronta el seu crepuscle: un comiat molt planificat, amb una gira per al 2022, la primera cita del qual serà a l’Orfeó de Sarrià, el 20 de febrer, i que es preveu que posi el seu punt final a finals d’any al Palau. «No volem ser un d’aquests artistes que es dilueixen lentament o que s’arrosseguen pels escenaris», confessa Estivill, convençut que «s’ha de saber parar i fer-ho amb dignitat». Embolicant l’adeu, aquest àlbum amb producció i arranjaments de Toni Xuclà, que ofereix composicions i adaptacions de nou encuny i algunes repesques regravades, tot això amb un ampli elenc de músics.

L’aventura americana

‘Paf, el drac màgic’, o ‘Puff, the magic dragon’, és una cançó que va descobrir Joan Boix en la seva estada juvenil a Minneapolis, a mitjans dels 60, i que de tornada a casa va gravar amb el seu flamant grup, Falsterbo 3, trio batejat així en honor al poble natal de la seva nòvia sueca. Allà hi havia Estivill i Amadeu Bernadet, músic aquest que aviat va suplir Montserrat Domènech, configurant la formació clàssica, el trio que va operar durant un temps sota el paraigua del Grup de Folk. El tema va ser immortalitzat en el seu primer àlbum, ‘Folk’ (1971), va reviure en els 80 en tàndem amb Serrat i ara disposa d’una última vida en complicitat amb Andrea Motis i Ramon Mirabet.

A Eduard Estivill, com abans a Joan Boix (i el seu germà Xesco), també li va marcar una primerenca aventura americana, el 1966-67, sense la qual no s’hagués dedicat «ni a la música, ni a la medicina», assegura aquest doctor especialitzat en el son. Atenent la desperta visió de la seva senyora mare («el nen ha d’anar a Amèrica a aprendre anglès’»), va participar d’un intercanvi familiar que el va portar al la daurada Carlsbad, al sud de Califòrnia. «Me n’hi vaig anar sense saber ni una paraula d’anglès i em vaig passar un mes plorant», relata. «Però als tres mesos ja tocava els quatre acords bàsics amb la guitarra, portava els cabells llargs i fins i tot tenia una nòvia ‘cheerleader’».

En aquella oceànica platja va assistir a concerts de Bob Dylan i Joan Báez, els Beach Boys, Pete Seeger... «I tres més que em van impactar molt: The Byrds, amb David Crosby; The Hollies, amb Graham Nash, i Buffalo Springfield, amb Stephen Stills i Neil Young». Quasi res, senyor Estivill. «És brutal quan ara ho penses, però en aquell moment no t’adonaves de la transcendència».

Cançó sense protesta

Notícies relacionades

Falsterbo 3 va completar el seu cicle inicial amb dos àlbums més, ‘Sons’ (1972) i ‘Ja no tinc una altra sortida’ (1976), en una línia folk distanciada de la cançó antifranquista («la nostra mentalitat era més global») i combinant peces pròpies amb adaptacions de Bob Dylan, Stephen Stills o John Denver. La marca va tenir altres vides, ja a partir dels 80 com Falsterbo (amb Ia Clua com a còmplice) i després del canvi de segle, rebatejada com a Falsterbo Marí arran de l’aliança amb l’eivissenc Isidor Marí (ex Uc). Ara, Estivill i Domènech constitueixen Falsterbo juntament amb el jove Jordi Marquillas.

Se senten afortunats per «no haver hagut de viure mai de la música», reflexiona el doctor Estivill. «Això ens ha permès fer les cançons que ens ha vingut de gust». Com ‘Paf, el drac màgic’, la nova versió de la qual, amb una estrofa final aportada ara per Isidor Marí, corregeix el biaix tristoi que Peter Yarrow va aplicar a la lletra de Lenny Lipton: el nen s’endinsa ara en un son en què «el Paf és posa alegre / si el cridem tots cantant’« reparant així la font d’angoixes més gran dels nostres nens des de la mort de la mare de ‘Bambi’.

Temes:

Discos Música