¿Per què tanta gent detesta Kenny G?

Gardiner relata l’anècdota en un moment de la pel·lícula ‘Listening to Kenny G’ (‘Escoltant Kenny G’), de Penny Lane (el nom és autèntic), que la plataforma HBO Max acaba d’estrenar dins de la seva sèrie de documentals musicals ‘Music Box’. Amb independència dels sentiments que un pugui tenir envers la música del mel·liflu saxofonista de la melena arrissada i els 75 milions de discos venuts, ‘Listening to Kenny G’ és un film fascinant que no només ofereix un revelador retrat d’un personatge veritablement singular, sinó que també planteja interessants qüestions sobre com es conforma el gust musical i de què estem parlant quan diem que una música és «bona» o «dolenta».

«Kenny G és l’instrumentista amb més vendes de la història. Probablement sigui el músic de jazz viu més famós. I he fet aquesta pel·lícula per saber per què això enfada tant algunes persones», afirma la directora Penny Lane amb un candor no exempt d’ironia.

De fet, és difícil no sentir certa admiració irònica cap a un individu que, en la seva primera aparició a la pel·lícula, a la pregunta «¿com et sents?», respon: «Subestimat, en general». I que, més endavant, amb tota la serietat del món, deixa anar frases com: «Per a la gent no soc un personatge, soc un so»; «Quan escolto el meu saxo, em sento i penso: ‘Collons, que bonic’». O aquesta altra: «Sé que si em tallés els cabells, la meva carrera se n’aniria vàter avall». 

Un perfeccionisme obsessiu

Quan Kenny G es posa davant la càmera és una màquina de disparar titulars. I és justament aquesta generosa exposició de la seva personalitat narcisista i del seu malaltís afany per assolir la perfecció en tot el que fa (tocar el saxòfon, jugar a golf, pilotar avions, fer pastissos de poma, rentar la roba o respondre preguntes; en un moment li diu a la directora que vol brindar-li «la millor entrevista» que mai hagi fet) el que li dona a la pel·lícula un subtext crític que no necessita subratllats per resultar pertorbador.

Gorelick era el saxofonista de la banda The Jeff Lorber Fusion quan el 1982 el llegendari fundador i president del segell Arista, Clive Davis, li va oferir un contracte en solitari, tot i que, per vèncer la resistència del gran públic a la música instrumental, el va aparellar amb diversos cantants en discos que van tenir una repercussió limitada. Va fer falta un acte d’insubordinació (i, per què no, de fanfarroneria) perquè la seva carrera s’enlairés: el 1986 va ser convidat al programa de Johnny Carson a presentar el seu nou ‘single’, una versió d’un vell èxit de Junior Walker & The All Stars; sense advertir-ho als responsables de l’emissió, Kenny G va canviar d’idea en l’últim moment i va tocar una ensucrada composició pròpia titulada ‘Songbird’. L’èxit de la cançó va disparar les vendes de l’elapé ‘Duotones’ fins als cinc milions d’exemplars només als Estats Units.

A partir d’aquell moment, la música de Kenny G es va fer ubiqua i va propiciar el naixement d’un nou gènere: l’anomenat smooth jazz o jazz suau. «Jazz per a gent a qui no li agrada el jazz», com admet en el documental el radiofonista Allen Kepler. A fi d’abordar la recargoladíssima relació del saxofonista dels rínxols amb el jazz, la pel·lícula de Penny Lane dona veu a diversos crítics especialitzats. El paper més bel·ligerant correspon a Will Layman, del portal ‘PopMatters’, que compara el so de Kenny G amb «el paper pintat» i denuncia que, a diferència del que passa amb els grans del jazz, en la seva música no hi ha conversa amb altres instrumentistes, sinó un simple monòleg. «Això no és sexe, és masturbació», afegeix.

Una «arma de consentiment»

Ben Ratliff, que durant dues dècades va ser crític de jazz del ‘New York Times’, adopta un enfocament més sociològic, polític fins i tot, al suggerir que la presència de la música de Kenny G a les consultes dels dentistes i els bancs està connectada amb «un intent empresarial de calmar els nervis» de la població. Més endavant, assenyala que les composicions del saxofonista són «una arma de consentiment» que fan que la gent accepti obeir, una tesi que l’èxit de la cançó ‘Going home’ a la Xina (on es fa servir com a senyal que la jornada laboral ha acabat) sembla confirmar.

En qualsevol cas, les opinions crítiques de «la policia del jazz» (l’expressió és del mateix Kenny G) no semblen fer cap efecte en l’autoestima del músic de Seattle ni en l’adoració que senten per ell milions de persones arreu del món; homes i dones per a qui les cançons del saxofonista constitueixen la banda sonora d’alguns dels moments més importants de la seva vida. És difícil no qüestionar els prejudicis que un pot sentir per l’obra de Kenny G al veure l’emocionant muntatge de vídeos domèstics de casaments en què sona la seva música que Penny Lane ha inclòs a la pel·lícula.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Però al final resulta ser el mateix Kenneth Gorelick el que, sense adonar-se’n gaire, s’encarrega de donar la raó als que l’acusen de facturar un producte esterilitzat, sense ànima ni sentit de la història. Quan la directora del documental li pregunta què és el que estima de la música, ell respon amb una franquesa bastant sorprenent que en realitat no estima gaire la música. «Si escolto música –afegeix–, penso en els músics, en com els costa fer el que fan i quant han de practicar».

És llavors quan recordem que Kenny G, un dels primers inversors de la cadena de cafeteries Starbucks, no va estudiar música, sinó comptabilitat.