El cine espanyol que els Goya no veuen

Després d’un any marcat per la pandèmia, hem assistit a una temporada d’estrenes especialment disputada. Des de principis de setembre, a la cartellera s’han acumulat dues o tres pel·lícules espanyoles que han hagut de competir entre elles pel públic cada setmana. Hem tornat als temps pre Covid, però amb la diferència que les sales estan molt més buides i la recaptació se n’ha ressentit de manera dramàtica.

No obstant, la lluita per fer-se un lloc a les nominacions als premis de l’Acadèmia va començar fa temps, com si es tractés d’un procés paral·lel i bastant cruent. Des de l’estiu s’han succeït els passis especials de les pel·lícules més importants, que casualment es corresponen amb les que tenen al darrere un múscul econòmic més gran. La resta dels títols han passat desapercebuts, malgrat que els membres tinguin a la seva disposició una plataforma de visionaments ‘online’. ¿Es veuen aquestes pel·lícules, aquestes 160 pel·lícules? ¿Es valoren en consonància als seus èxits artístics?

Diversitat nul·la

La diversitat aquest any en les nominacions als premis Goya ha sigut nul·la. Sembla que s’hagi votat de manera automàtica sense tenir en compte les virtuts en les diferents categories d’altres títols. Hi ha diversos exemples flagrants en aquest sentit. Un d’ells és ‘Sis dies corrents’, de Neus Ballús, que es va presentar al Festival de Locarno i va guanyar el premi d’interpretació per als seus actors no professionals; va passar pel Festival de Valladolid, on va arribar a l’Espiga de Plata i va aconseguir el Premi del Públic, símptoma inequívoc que es tracta d’una cinta que connecta amb els espectadors d’una manera molt especial. ¿Nombre de nominacions als Goya? Zero.

‘Espíritu sagrado’, de Chema García Ibarra, també es va presentar a Locarno, on va aconseguir una menció especial del jurat, i al prestigiós festival de Mar de Plata, on també ha sigut premiada. ¿Nombre de nominacions? Zero. En efecte, es tracta d’una pel·lícula especial totalment allunyada dels estàndards i que connecta amb un tipus de cine on es donen la mà el risc, la inventiva i la personalitat autoral, característiques que no semblen encaixar amb el perfil dels acadèmics espanyols. Es prefereix el conservadorisme dels productes que s’ajusten a uns motllos determinats. Sortir-ne suposa una condemna, la de pertànyer als marges de la indústria, on en contraprestació, almenys, hi ha llibertat i esperit combatiu, hi ha veritable creació i no una mera fabricació.

En aquest sentit, tampoc la multipremiada al Festival de Màlaga ‘El ventre del mar’ ha trobat el seu forat, tan sols en la categoria de millor guió adaptat, precisament perquè és tan poc convencional com es pot esperar del millor Agustí Villaronga. Si l’any passat s’obria una mica el ventall a propostes de no ficció gràcies a ‘El año del descubrimiento’, de Luis López Carrasco (perquè hi havia menys títols competint pel mateix tros de pastís), aquest any se li han tancat les portes a Jonás Trueba i el seu monumental ‘Quién lo impide’, tan sols present a millor documental, tot i que depassi els límits d’aquesta categoria que ha quedat obsoleta.

Relleu estancat

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

Les noves generacions tampoc són presents aquest any als Goya, el cine jove ja és vell. El relleu que en altres edicions semblava evidenciar-se s’ha estancat, i tan sols Clara Roquet, amb ‘Libertad’, ha aconseguit reafirmar-se dins d’aquest panorama anyenc. Per descomptat, ni rastre de propostes més radicals com ‘Destello bravío’, d’Ainhoa Rodríguez, mentre que les dues nominacions a ‘Tres’, de Juanjo Giménez, una de les pel·lícules més originals dels últims temps, saben a molt poc.

Així, les pel·lícules més convencionals, s’han colat en una categoria sí i en l’altra també. El mateix de sempre, només que, un any com aquest, tan ric, tan variat quant a propostes, és una pena que sembli que a la nostra cinematografia s’hagin fet només quatre o cinc pel·lícules.