Crítica de ‘La crónica francesa’: tres contes imaginaris

Wes Anderson ha anat despullant a poc a poc el seu peculiar estil de tot accessori, sigui en films d’imatge real o en pel·lícules d’animació. ‘La crónica francesa’ aporta ara a aquest univers entre nostàlgic, irònic i ‘vintage’, amb una estètica cada vegada més connectada amb la línia clara del còmic francobelga, dos aspectes rellevants: la seva estructura, ja que és una pel·lícula dividida en tres episodis autònoms, tot i que lligats a partir d’una mateixa idea temàtica, i la seva ubicació en una petita ciutat francesa. De fet, i contra tot pronòstic, perquè no és un cineasta gaire habituat a la cita o l’homenatge, Anderson comença aquest film amb una seqüència imitativa d’un dels moments més recordat d’‘El meu oncle’, de Jacques Tati, aquella en què Monsieur Hulot entra en un edifici i puja caminant lentament pis rere pis, tot això filmat en un pla general estàtic des de l’exterior de l’esmentat edifici.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Els principals personatges dels tres relats són membres de la redacció d’un diari nord-americà instal·lada en una plàcida i imaginària ciutat francesa ancorada en el temps. Cada història parteix d’una premissa periodística, però es desenvolupa amb absoluta llibertat. Com passa gairebé sempre als films d’episodis, el conjunt resulta una mica descompensat. El primer, misteriós, correspon a la secció ‘Color local’ del diari, amb un pintor reclòs en un manicomi i una de les carcelleres convertida en la seva musa. El segon, pertanyent a la secció de política, gira entorn de les cròniques d’unes revoltes estudiantils i resulta més manierista. El tercer, sobre aromes, barreja gastronomia i crònica policial; sobretot, barreja amb enginy imatge real i una part en dibuixos animats, de la mateixa manera que en el primer relat les taques de color als quadros del protagonista no entren en conflicte amb la resta de la fotografia en blanc i negre.

Potser l’estil d’Anderson està una mica estancat. ‘La crónica francesa’ té moments que ratifiquen aquesta sensació, però d’altres –molts– encara es poden disfrutar com a part d’un imaginari únic i inimitable.