Crítica de ‘Venom: Habrá matanza': la parella estranya

Hi ha un aspecte en el qual ‘Venom: Habrá matanza’ és just com ‘Venom’ (2018): en les dues pel·lícules, les escenes d’acció són del tot incomprensibles. Fora d’això, però, hi ha diverses diferències entre elles. D’entrada, si la primera era un ombrívol relat de terror corporal matisat per la interpretació deliberadament còmica del protagonista, Tom Hardy, la segona és pràcticament una comèdia romàntica trufada de ‘slapstick’ sobre un arrogant periodista i el voraç paràsit alienígena que ha envaït el seu cos. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Bona part del seu metratge, en efecte, contempla com Eddie Brock (Hardy) i Venom (també Hardy) discuteixen com si fossin un matrimoni sobre els seus respectius hàbits –l’alien vol sortir a devorar humans, el reporter no vol que ho faci– i fins i tot es plantegen la ruptura. Algunes de les seves picabaralles són divertides, però no tarden a fer-se repetitives. En qualsevol cas, arribat el moment, el director Andy Serkis comprèn que en última instància ha d’explicar una història de superherois malgrat la seva evident falta d’interès a fer-ho.

Pel que fa això hi ha una altra diferència: si ‘Venom’ s’esforçava –sense èxit– per orquestrar nombroses subtrames, ‘Habrá matanza’ lluu amb orgull una simplicitat argumental i una desatenció a temes com la coherència narrativa i la raó de ser d’algun personatges. En realitat, diverses qüestions fonamentals sobre la història no arriben a tenir resposta. La pel·lícula no hi té cap interès.