‘Historias para no dormir’: la nova i cinematogràfica generació

«Han cridat quatre directors de cine perquè féssim cine», apunta Cortés, director de Buried o Luces rojas, encara gairebé com sorprès per l’aposta. «L’adjectiu cinematogràfic s’utilitza amb lleugeresa, es promet per a gairebé tot el que es fa. Però si alguna cosa diferencia el cine de la televisió, és l’aposta pel llenguatge visual. I hem tingut la inclinació d’apostar de manera decidida per això: jugant dur amb la llum, amb el tall, amb els subtextos actorals, etcètera». 

Cortés s’encarrega d’escriure i dirigir (i muntar i posar cançó a) ‘La broma’, una visió quotidianament ‘noir’ del triangle de crueltat format per un bromista insofrible (Eduard Fernández), la seva airosa dona (Nathalie Poza) i el seu col·lega de feina (Raúl Arévalo) amb artificis ocults. De trama simplificada alhora que cada vegada més complexitats morals, avança de manera implacable cap a un nou final. «No creia que tingués molt sentit fer una translació literal de la història original», explica Cortés, també coguionista de l’episodi d’Ortiz. «M’interessava crear una història més atmosfèrica, més afilada. Que si algú tingués la temptació d’estimar algú, aquest amor mai es veiés sobrepassat pel que senten per ells mateixos».

Un ‘thriller’ romàntic 

Un ‘thriller’ romàntic Ibáñez Serrador i el seu guionista habitual Luis Peñafiel (és a dir, el mateix Chicho) van alternar entre arguments propis i premisses manllevades autors com Ray Bradbury, Edgar Allan Poe o Robert Arthur (‘La broma’). Del primer va adaptar, per exemple, Marionetas, S.A., rebatejat com El doble per a una intriga conjugal i tecnòfoba pròpia de La dimensión desconocida.

En la seva superba adaptació al cine (això pot ser la pel·lícula espanyola de l’any), Sorogoyen (El reino, la sèrie Antidisturbios) aprofundeix en la part conjugal: més que una paràbola moral sobre els perills de la clonació, la seva aportació és un estudi electritzant dels misteris de parella, de l’impossible de conèixer realment la persona amb qui dorms. «Quan era més jove, els meus referents cinematogràfics i tot el que volia fer eren pel·lícules de parelles. El meu coguionista Daniel Remón i jo ens hem esforçat a fer un ‘thriller’ romàntic: estudiar aquesta parella [David Verdaguer i Vicky Luengo, enormes] i fer-ho en mode de ‘thriller’. Moltes vegades la vida en parella pot ser un ‘thriller’».

De rodatge amb un fals Chicho

De rodatge amb un fals ChichoTant ‘La broma’ com ‘El doble’ pinten l’amor com a literal camp de batalla. El segon és encara més depriment per desenvolupar-se en un món futur bastant semblant al del 2020-2021 en almenys un aspecte: encara no ens hem deslliurat de les mascaretes. En part per no veure més mascaretes, Paco Plaza (la saga ‘REC’, ‘Verónica’) va decidir tornar enrere en el temps amb ‘Freddy’, relat fictici d’un rodatge de Chicho, aquest Chicho que a principis dels vuitanta introduïa la nova temporada d’‘Historias per no dormir’ malparlant dels rodatges en vídeo i dels indignes recursos que li havia tocat manejar.

«M’encanta la presentació de Freddy, en la qual manifestava la seva insatisfacció pel resultat aconseguit», explica Plaza, bon coneixedor de Chicho per haver treballat en el projecte ‘Películas para no dormir’. «M’agradava la idea d’ajudar-lo a reivindicar-se i a protestar per les condicions en què treballava. Però potser, sobretot, retre homenatge a aquesta figura pública tan icònica. Tampoc hi ha tanta gent que hagi vist les seves dues pel·lícules. A Chicho se’l coneix més com el senyor de l’’Un, dos, tres...’, de les presentacions de «Mis terrores favoritos»… Aquella barreja d’humor sorneguer i gènere. Volia recollir aquesta essència i posar-la en pantalla». El que no vol dir que aquí faltin un aparent ventríloc (Miki Esparbé) o un ninot diabòlic, això sí, més semblant al Fats de la pel·lícula de culte Magic que al vell Freddy.

Sols en un món veloç

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Sols en un món veloçA la directora Paula Ortiz (‘De tu ventana a la mía’, ‘La novia’) correspon el difícil desafiament de refer l’icònic ‘El asfalto’, Nimfa d’Or al millor guió a Montecarlo el 1966. A partir d’un guió de Rodrigo Cortés i Manuel Jabois, Ortiz relata la història d’un repartidor de menjar (aquests ara ubics ‘riders’), Baldo (Dani Rovira), els plans del qual d’acompanyar la seva dona Ruth (Inma Cuesta) durant una ecografia es torcen quan els seus peus queden atrapats a l’asfalt. 

En la seva adaptació, Ortiz recondueix aquella idea inicial tan existencial (el drama de ser ignorat mentre desapareixes) al nostre moment, «a la materialitat d’avui, d’un carrer de qualsevol ciutat, d’un home que treballa en una feina d’avui», en les seves paraules. Pel camí, la cineasta transita entre gèneres: «Comença com a comèdia romàntica costumista, passa a la comèdia negra o absurda i acaba en una història d’amor molt tràgica entre dues persones que no es tornen a veure». Preparin-se un bon te de passiflora.