La gran cita del cine fantàstic de Catalunya

‘Censor’: el torbador primer llargmetratge de Prano Bailey Bond juga fort a Sitges 2021

  • La directora gal·lesa visita Sitges per presentar a concurs ‘Censor’, la seva fascinant immersió en l’època de les ‘video nasties’ i l’ànima torturada d’una censora cinematogràfica

‘Censor’: el torbador primer llargmetratge de Prano Bailey Bond juga fort a Sitges 2021

Mark Chapman

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La directora Prano Bailey Bond és massa jove per haver viscut l’era de les ‘video nasties’, quan un grapat de pel·lícules de terror van ser prohibides o censurades i convertides en boc expiatori de tots els mals de la societat britànica. Però aquell període repressiu sempre li ha resultat fascinant. «I en concret la figura del censor, sobre la qual sempre he volgut fer una pel·lícula», explica per via telefònica. «Recordo haver llegit que, en els anys de la Hammer, sempre se censuraven les imatges de sang sobre els pits d’una dona perquè temien que portessin els homes a cometre violacions. I m’imaginava què passaria si, no sé, un censor tirés melmelada per l’escot a una cita. Si creuria que faria alguna cosa terrible».

El censor va acabar sent censor a ‘Censor’, el seu torbador primer llargmetratge, amb el qual va sorprendre al festival de Sundance i hauria de guanyar premi a Sitges. «Volia fer una pel·lícula sobre la nostra relació amb el cine de terror, sobre com interactua amb les nostres parts fosques. Convertir el personatge en dona em permetia explorar encara més matisos, sobretot pel que fa a la violència sexual.» 

Autocensura psicològica

Autocensura psicològicaA l’oficina del censor (un transsumpte de l’antiga British Board of Film Censors), Enid (Niamh Algar, o Sue a ‘Raised by wolves’) és tota una referència, un exemple de rectitud i precisió de la tisora. Però després del seu pulcre exterior s’amaga una dona torturada per la desaparició de la seva germana quan totes dues eren petites; assolada per ‘flashbacks’ que una pel·lícula reprodueix ara amb estranya perícia. Ben aviat, realitat i ficció comencen a confondre’s en la seva imaginació. 

Aquesta (anti-)heroïna remunta a l’enginyer de so Gilderoy (Toby Jones) de ‘Berberian Sound Studio’, una altra persona solitària que ha de mirar imatges que no li agraden per guanyar-se la vida. «Vaig tenir la idea per a ‘Censor’ sobre el 2012, abans que s’estrenés la pel·lícula de Strickland», assenyala Bailey Bond. «Però el meu treball i el seu s’assemblen en el sentit en què en els dos casos veiem una pel·lícula de terror sobre gent que veu pel·lícules de terror. Quan treballava amb Niamh, vam parlar sobretot de ‘La maldición de los Bishop’, on la protagonista dubta sobre la seva pròpia realitat; ‘La pianista’, per la seva heroïna reprimida, i ’Cisne negro’, que barreja les dues coses».

«Ho faig per protegir la gent», diu Enid sobre el seu treball, però també ho fa per protegir-se a si mateixa: «Volia explorar la censura del cine i també la que apliquem als nostres propis records. Enid ha crescut amb molt sentiment de culpa; només ha tirat endavant ocultant-se a si mateixa aspectes del passat i de la seva personalitat».

Mitologia pròpia

Notícies relacionades

Mitologia pròpiaPregunto a Bailey Bond si ha vist tots els títols d’aquelles llistes de ‘video nasties’ preparades amb finalitats policials i convertides en guia per a cinèfils degenerats. «N’he vist un munt», diu. «M’agradaria reivindicar ‘The witch who came from the sea’, que faria bon programa doble amb ‘Censor’. La seva protagonista és una dona traumatitzada pels abusos que va patir de petita. Enmig d’una espiral de trobades sexuals, s’acaba deixant portar». 

‘Censor’ inclou ‘cameos’ de pel·lícules reals (‘Terror sin habla’, ‘Frozen scream’), però Bailey Bond ha creat també les seves pròpies ‘video nasties’, com la molt desitjable ‘Don’t go in the church’. ¿Es tractava de preservar l’aire irreal del film i no connectar-lo en excés amb la història, amb la realitat? «Sí, exacte. Les coses ‘de veritat’ poden treure massa el públic de la ficció. A més, els fans del terror ho saben tot i, si comets el mínim error, t’ho tindran en compte», apunta entre rialles.