Autora revelació

Paulina Flores: «Soc una autora realista, però la realitat no és exactament com ens creiem»

L’autora, una de les més celebrades de la llista d’autors joves en castellà de la revista ‘Granta’, publica ‘Isla Decepción’

Paulina Flores: «Soc una autora realista, però la realitat no és exactament com ens creiem»

Joan Mateu Parra

5
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

¿Què tenen en comú un madur home blanc que malviu com a electricista; la filla d’aquest, una urbanita en crisi sentimental, i un mariner coreà que ha fugit de la semiesclavitud d’un barco pesquer on regien condicions infrahumanes? Doncs que tots han sortit del cap de Paulina Flores (Santiago de Xile, 1988) per poblar la seva esperada primera novel·la, ‘Isla Decepción’ (Seix Barral). El que ja resultaria més difícil d’establir és què dimonis uneix aquesta escriptora, una de les més celebrades de la collita ‘Granta’ del 2020, els millors autors en castellà de menys de 35 anys, amb aquestes tres criatures solitàries. Flores no en sabia res dels pescadors asiàtics en els confins del món, allà a l’estret de Magallanes, frontera dels gels de l’Antàrtida, però va caure a les seves mans un reportatge sobre les condicions laborals d’aquells treballadors marítims i va pensar que amb allò, tan allunyat de si mateixa, una periodista rebel però en el fons burgesa, podia armar la seva primera novel·la.

A la seva cita, l’autora arriba tard, amb el ‘jet-lag’ d’haver desembarcat hores abans de terres mexicanes, on, es queixa, tot just va poder veure el seu paisà i mentor el gran Alejandro Zambra, que viu allà d’algun temps ençà. També porta l’autora –resident a Barcelona per motius acadèmics– un discurs intens i espurnejant, carregat d’accelerada passió i autoironia. Per a ella ‘Isla Decepción’ suposa afinar el treball novel·lístic mai abordat fins al moment, després que, primerenca, els focus la il·luminessin amb ‘¡Qué vergüenza!’, una col·lecció de relats en els quals va abocar tot el que li van ensenyar els mestres del conte nord-americà, tan amants de la trama, i que li va valer el prestigiós premi Roberto Bolaño. Així que sí, Flores va sentir el pes de l’atenció afilada i les expectatives despertades amb aquesta novel·la. «Havia d’anar amb cura i més amb un títol tan sensible com aquest, no fos cas que es compleixi».

Xile i Corea agermanats

Si bé és conscient l’autora que Corea del Sud, el país del seu personatge més explotat, no és en aquests moments el millor exemple de societat tercermundista, necessitava professionalitzar unes obsessions que li venen de lluny. De quan, en un cine de Santiago, va veure ‘Sympathy for Mr. Vengeance’ de Park Chan-wook. «Em va volar el cap, guau, vaig estar a punt de tenir un atac de pànic». Va ser la porta d’entrada a la cultura asiàtica i l’inici de la construcció d’una teoria molt personal, segons la qual Xile i Corea del Sud són països germans. «Als 90 i impulsats pels Estats Units, els dos països es van llançar a un experiment neoliberal, que a Xile es va frenar perquè va ser evident el suport americà a la violació dels drets humans i perquè, en realitat, al país no hi havia riqueses per explotar. A més, coreans i xilens som igual d’alcohòlics». Així l’obsessió es va fer novel·la després que se la convidés a presentar la traducció al xinès del seu primer llibre a Xangai, cosa que li va permetre fer el salt al país dels seus esforços i amarar-se de la seva quotidianitat. «Volia sentir com parlen, veure com es vesteix o com es mouen, però no m’he atrevit a ficar-me a la pell d’un coreà. Jo volia ser coreana, però no va poder ser». Potser és així, però Flores ha sabut transvasar a la perfecció a ‘Isla Decepción’ aquesta violència seca i sense pal·liatius que habita en el cine coreà, afegint-hi a més el seu propi toc poètic.

Volia una sensibilitat de frontera, allunyada d’una normalitat burgesa, i aprofundir en com aquests homes i dones s’han acostumat a una vida tan radical

En això de la documentació és de la vella escola. Com Vargas Llosa baixant pel Congo, ella també es va obligar a viatjar a Punta Arenas, la ciutat més austral del país. Un lloc tan allunyat del món, on sempre empeny el vent i en el qual els seus habitants s’han acostumat a caminar agafats a una corda per no sortir volant. «Volia una sensibilitat de frontera, allunyada d’una normalitat burgesa, i aprofundir en com aquests homes i dones s’han acostumat a una vida tan radical. Parlar amb ells». I és que Flores no pot evitar que es trasllueixi la seva formació periodística: «Durant anys vaig fer un reportatge diari en un diari de Xile en el qual havia d’entrevistar qualsevol persona que em trobés pel carrer. De joveneta no m’interessava la gent, però aquest treball em va obrir al món. En aquest espai de desconeixement entre tu i altres persones poden passar coses molt maques». La novel·la s’alimenta precisament del xoc de soledats d’aquest trio de personatges.

No volia sorprendre’m del terrible que pot ser el món i després no veure el que ocorre al teu propi país

Massacrar el maputxe

Notícies relacionades

Quan es va produir l’esclat social als carrers de Santiago i altres ciutats xilenes, ‘Isla Decepción’ estava ja escrita, però Flores admet que el descontentament anterior es va filtrar en l’escriptura arran de la mort el 2018 del líder maputxe Camilo Catrillanca, a qui la policia local va endossar una bala per l’esquena. «No volia parlar només d’una violència exòtica. No volia sorprendre-se’m del terrible que pot ser el món i després no veure el que ocorre al teu propi país. Per això necessitava parlar del nivell de crueltat a què estan sotmesos els maputxes».

Per aquest compromís directe amb la realitat podria dir-se que la seva mirada s’allunya una mica de l’atmosfera d’estranyesa d’autores tan assenyalades com Mónica Ojeda, Mariana Enriquez o Samanta Schweblin, però ella no hi està del tot d’acord: «Jo soc una escriptora realista, per descomptat, però la realitat no és exactament com ens creiem. Sempre funciona en un present d’estranyeses i atmosferes. I no voldria posar-me mística, però crec que tot i que retratis el que es pot veure sempre hi ha un moment en què et trasllades a l’altra vora, perquè és allà, com un murmuri imperceptible».

Temes:

Llibres