Entrevista

José González: «Abans feia cançons repetitives, ara vull fer cançons de veritat»

El cantautor suec, fill d’exiliats argentins, publica ‘Local valley’, un àlbum en què obre el focus a l’estat del planeta i que inclou les seves primeres composicions en castellà

José González: «Abans feia cançons repetitives, ara vull fer cançons de veritat»
4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

¿Quina és aquesta ‘vall local’ que dona títol al disc i a una de les cançons?

Al globus terraqüi, el nostre jardí de l’Edèn. És el nostre petit lloc. Una vall que compartim, però on vivim barallant-nos en lloc de treballar junts.

Aquest disc, ¿és fruit del xoc de la Covid-19?

Gairebé totes les cançons eren compostes abans, i quan va esclatar la pandèmia, el març del 2020, em vaig adonar que tenien una aura que sintonitzava amb la consciència global. El tema ‘Visions’, per exemple, s’inspira en els grans riscos que afronta la humanitat i en la comunitat internacional de l’altruisme efectiu, un moviment enfocat a actuar sense pensar només en la nostra generació i mirant més enllà. Allà hi entren en joc la pandèmia, la intel·ligència artificial, el bioterrorisme...

Les seves cançons tendien a la introspecció i ara sembla que obre el focus.

Quan em convidaven a actuar en concerts benèfics notava que no tenia cançons adequades per interpretar, perquè, en efecte, totes són més introspectives, sobre relacions personals. La primera que vaig escriure d’una altra manera va ser ‘Every age’, del tercer disc. ‘Visions’ és la continuació. És el meu propi ‘Imagine’.

¿És autocrític amb la seva obra anterior?

En part. Al primer disc, temes com ‘Hearbeats’, que no vaig escriure jo [Massive Attack], i ‘Crosses’, reflectien la meva sensibilitat d’aquell moment, però llavors tenia 24 anys i ara, 42, i vull construir un altre repertori.

Aquí entra la llengua: canta per primera vegada en castellà. I en suec.

Vaig mirar de fer-ho altres vegades, i ara ha sigut més fàcil, perquè parlo en espanyol a la meva filla Laura, tot i que ella es queixi perquè soc l’únic que ho fa i prefereix el suec. Quan era jove sentia que el suec i el castellà eren massa explícits, i l’anglès em semblava més metafòric i enigmàtic, però ara em sento incòmode si em quedo només amb l’anglès.

¿Hi ha aquí una protesta contra l’hegemonia ‘anglo’?

Més aviat es tracta de reforçar les meves altres llengües. Sé que, a la gent, a Espanya i a Llatinoamèrica, els encanta escoltar-me en el seu idioma. Sempre em preguntaven quan faria. Doncs ja està, per fi.

Hi continua havent un halo místic en això seu, i a ‘El invento’ parla dels «enigmes de l’univers».

Allà hi formulo una sèrie de preguntes existencials i en dono resposta. Totes les cultures han donat respostes sobrenaturals a aquests interrogants, i a mi les que m’agraden són les que venen de la ciència i del coneixement acumulatiu. ‘El invento’ sol ser Déu, però per mi, com a humanista secular, aquesta figura no és necessària. És real per a molta gent, però no deixa de ser un invent. Victor J. Stenger parlava de la «hipòtesi innecessària».

Fa uns anys que incorpora elements rítmics a la seva música, basada en la veu i la guitarra, i aprofundint en les harmonies i ‘tempos’ subsaharians. Però a la seva obra els canvis són lents, sense ruptures.

És veritat, soc lent, però hi ha una evolució. Ja al disc ‘In our nature’ (2007), cançons com ‘Killing for love’ i ‘How low’ estaven inspirats per Tinariwen, Ali Farka Touré, Ballaké Sissoko... Al nou disc, una de les maquetes que vaig fer amb Bombino va acabar aportant la guitarra del tema ‘Local valley’. Hi ha influències de Mali, però també del Congo i d’altres països africans, del projecte ‘Awesome tapes from Africa’, que recull maquetes de tot arreu. No sempre es nota en les meves cançons, però la música africana i del Carib és la que més escolto i la que més em motiva.

¿Creu que a la seva música li faltava un component més físic o agitador?

Fent concerts em vaig adonar que volia moure’m cap a una cosa més ballable, més reconstituent, i d’allà van sortir cançons com ara ‘Swing’ i ‘Lasso in’ que parteix del nyahbinghi, un estil jamaicà molt antic, anterior al reggae. Abans feia cançons més repetitives. Ara vull fer cançons de veritat, és allà on poso l’èmfasi.

¿Què vol dir?

Moltes de les meves cançons eren com trens: seguien, seguien i no canviaven gaire. Amb «cançons de veritat» vull dir cançons amb canvis d’acords clàssics, i amb estrofes i tornades.

L’hem pogut veure en escenaris molt diferents, incloent-hi festivals ‘mainstream’, fent una música que a priori semblava destinada a un públic minoritari. ¿Com ho ha fet?

Notícies relacionades

Em va sorprendre que el primer disc funcionés, tot i que després ja m’hi vaig acostumar. No tenia cap ‘hit’, però els locals s’omplien. Després va venir el projecte Junip, i la pel·lícula de Ben Stiller [‘La vida secreta de Walter Mitty’], que van portar més públic. Cada tres anys ha passat una cosa que m’ha permès continuar endavant sense canviar gaire. Crec que té a veure amb cultivar un estil que no està condicionat pel que és popular en aquell moment.

 

Temes:

Discos Música