De Raphael a Milana Bonita, mor el cineasta Mario Camús

‘Los santos inocentes’, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, va competir al festival de Cannes de 1984 i va obtenir el premi d’interpretació masculina compartit per a dos dels seus dos principals protagonistes, Francisco Rabal i Alfredo Landa. En l’imaginari relacionat amb el cine rural i mesetari espanyol, la imatge de Rabal parlant a la seva gralla i dient-li ‘Milana bonita’ és realment icònica. El seu altre gran èxit internacional va ser ‘La colmena’, segons la novel·la de Camilo José Cela, que li va reportar l’Os d’Or al festival de Berlín el 1982.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Associat al Nou Cine espanyol de finals dels anys 50 que van liderar directors com Carlos Saura –amb qui va escriure els guions de ‘Los golfos’ i ‘Llanto por un bandido’–, Miguel Picazo i Basilio Martín Patino, Camus va debutar amb el curt ‘El borracho’ el 1962. L’any següent ja havia realitzat el seu primer llargmetratge, ‘Los farsantes’, història curiosa sobre un grup de teatre que és contractat per uns burgesos perquè els diverteixin a la seva finca. Malgrat realitzar en aquesta primera època cintes de notable interès com ‘Young Sánchez’ (1963), un relat de boxa ubicat a Barcelona i l’Hospitalet, o ‘Con el viento solano’ (1965), drama social en ambients gitanos protagonitzat per Antonio Gades, el nom de Camus quedaria indefectiblement lligat al de Raphael, a qui va dirigir a tres pel·lícules quan el cine va intentar rendibilitzar la popularitat del cantant: ‘Cuando tú no estás’ (1966), ‘Al ponerse el sol’ (1967) i ‘Digan lo que digan’ (1968), les dues última coprotagonitzades amb Serena Vergano, musa de l’Escola de Barcelona, un estil cinematogràfic oposat al del cine mesetari. Raphael, com els Beatles o Elvis Presley, va acceptar el joc: els films servien per promocionar-lo alhora que tenien un velat qüestionament de l’estrellat musical a partir d’arguments en què es barrejava la realitat del cantant amb la ficció.

Camus va continuar lidiant amb icones de l’època –Sara Montiel en la desmesurada ‘Esa mujer’ (1969), escrita ni més ni menys que per Fernando Vizcaíno Casas i Antonio Gala– i va començar a alternar cine i televisió en la dècada dels 70: cintes d’ambigua sexualitat en ple tardofranquisme com ‘Los pájaros de Baden-Baden’ al costat de sèries tan populars com ‘Los camioneros’ i ‘Curro Jiménez’, totes dues amb Sancho Gracia com a ‘action hero’ catòdic espanyol. La seva etapa més literària s’inicia a principis dels 80 amb la minisèrie ‘Fortunata y Jacinta’, segons l’obra de Pérez Galdós, i ‘La colmena’, film que marcaria un estil de cine més pesat, oral, fonamentat en grans repartiments i un respecte excessiu als textos originals: Delibes a ‘Los santos inocentes’, García Lorca a ‘La casa de Bernarda Alba’, Eduardo de Mendoza a ‘La ciutat dels prodigis’. No va desdenyar el cine d’aventures –‘La vuelta de El Coyote’– o les reflexions sobre el terrorisme –‘La rusa’, ‘Sombras en una batalla’ i ‘La playa de los galgos’. Va rodar la seva última pel·lícula, ‘El prado de las estrellas’, el 2007, i quatre anys després va rebre el Goya d’Honor pel conjunt de la seva carrera.