Marion Cotillard llueix glamur i activisme a Sant Sebastià

L’actriu francesa Marion Cotillard ha sigut guardonada aquest divendres amb el premi Donostia per tota la seva carrera al Festival de Sant Sebastià. Té només 45 anys, però la seva trajectòria inclou gairebé tres dècades i està plena de fites cinematogràfiques que l’han convertit en una de les intèrprets més prestigioses del panorama internacional.

Va començar a principis dels anys 80 amb petits papers i en la roda de premsa que ha concedit abans de trepitjar l’alfombra vermella ha reviscut aquells temps recordant tots aquells que li van donar la seva primera oportunitat. «Aquells que t’obren la porta de l’ofici mai s’obliden. Els començaments es basen en els desitjos que els altres projecten en tu, però també et donen la possibilitat d’expressar-te, i això s’aprèn amb el temps». També té records d’ansietat, perquè sempre ha volgut estar a l’altura de les circumstàncies i en els primers anys se sentia més insegura. «Sempre continuo tenint aquesta pressió malgrat el temps».

L’actriu ha reconegut que la imaginació i la curiositat que ha tingut des que era nena han sigut claus perquè pogués desenvolupar-se dins de la professió. «Sempre he volgut comprendre millor l’ésser humà, i ficar-me a la pell d’altres persones m’ha ajudat a entendre moltes coses. A mesura que he anat explorant altres personalitats, també he anat creixent jo mateixa com a dona». Quan era petita li encantava veure pel·lícules de Greta Garbo amb la seva mare perquè era la seva actriu favorita, així com Stéphane Audran, musa de Claude Chabrol. 

El salt a Hollywood

La seva participació a ‘La vida en rosa’ encarnant Édith Piaf va suposar un abans i un després en la seva carrera, i és perfectament conscient d’això. Li va obrir les portes de la indústria de Hollywood i va poder treballar amb directors com Michael Mann (‘Enemigos públicos’, juntament amb Johnny Depp, l’altre premi Donostia), Rob Marshall (en el musical ‘Nine’), Steven Soderbergh (‘Contagio’), James Gray (‘El somni d’Ellis’) o Christopher Nolan en la trilogia del Cavaller fosc (molts recorden la seva mort en la saga com un dels seus moments més vergonyosos de la seva carrera).

Malgrat la seva projecció internacional, mai va abandonar el cine francès, ni per descomptat el cine d’autor, com demostra la seva col·laboració amb Jacques Audiard a ‘De rovell i d’os’, amb Arnaud Desplechin a ‘Los fantasmas de Ismael’ o amb els germans Dardenne en ‘Dos dies, una nit’.

¿Quin és el seu secret per compaginar el cine i la vida familiar? «Crec que vivim en una època diferent si la comparem amb els anys 40 o 50, en la qual es fabricaven estrelles, on hi havia una negació de la vida en família, però ara s’ha creat un equilibri, i si un vol, pot aconseguir-ho. A més, he arribat a un moment professional en què puc triar si vull treballar o no, i amb quin director, i això és un luxe». Cotillard és parella del director i actor Guillaume Cantet (amb qui ha protagonitzat diverses pel·lícules) i és mare de dos fills.

«M’agrada acceptar papers de dones que són completament diferents del que jo soc en realitat. Com més diferents, millor, més m’agrada», diu la protagonista d’‘Annette’, l’última pel·lícula de Leos Carax.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Cotillard ha portat a més a Sant Sebastià el documental ‘Bigger than Us’, en el qual exerceix com a productora i que té molt a veure amb la seva faceta d’activista. «No sé si és necessitat o responsabilitat lluitar contra el sistema, contra les desigualtats, però és una cosa que sorgeix dins de mi i necessito fer-la. És bonic poder ajudar a posar llum a alguns problemes». En aquest sentit, també s’ha referit al qüestionament del sistema patriarcal des del punt de vista feminista. «És excitant viure aquest moment. Des de fa alguns anys la subordinació de la dona és una cosa que públicament ja no es pot sostenir. Gràcies al MeToo s’ha alliberat la paraula i assistim a una veritable revolució. M’alegra tant poder viure-la, és emocionant. Com més pes adquireixi la dona en la societat, més canviarà la mirada sobre el món en què vivim».