L’univers màgic de Magritte il·lumina el Thyssen

René Magritte (1898-1967) continua sent un dels pintors més indesxifrables i fascinants de la història de l’art contemporani. El seu univers és ple de paradoxes, de volums distorsionats, de simbolismes, d’imatges que ens traslladen a universos imaginaris tan eteris com tangibles, gairebé com si ens introduíssim en una pel·lícula de ciència-ficció en la qual es trastoca la realitat per oferir una interpretació deformada, però plausible, del món en què vivim. 

Magritte era una espècie de mag que semblava conèixer secrets inaprehensibles per a la resta dels mortals. I tot aquest coneixement tan surrealista com conceptual, el va plasmar en imatges icòniques que formen part de l’imaginari col·lectiu en les quals, per damunt de tot, batega el misteri i l’estranyesa sublimada. 

Ara, el Museu Thyssen ens acosta a l’obra de l’artista belga a través de l’exposició ‘La màquina Magritte’, que es podrà veure a Madrid del 14 de setembre fins al 30 de gener i que després viatjarà al CaixaForum de Barcelona, del 24 de febrer al 5 de juny del 2022. S’hi exposen 95 pintures (també una instal·lació amb fotografies i pel·lícules casolanes), entre les quals es troben obres tan representatives del seu estil com ‘La traïció de les imatges’, ‘El principi del plaer’ o ‘Els valors personals’. En totes s’hi posa de manifest la seva reflexió al voltant dels límits de la percepció i la realitat a través de l’engany. Entre les absències més notòries, la d’‘Els amants’, propietat del MoMA, ‘Golconda’ o ‘El fill de l’home’ (que va inspirar The Beatles per crear el seu segell discogràfic). El Reina Sofia hi ha contribuït amb les dues peces que posseeix a la seva col·lecció, ‘El secret del festeig’ i ‘Cascavells roses, cel a esquinçalls’, i la Fundació Telefónica, amb ‘La bonica societat’.

Posposada per la pandèmia

Guillermo Solana, director artístic del museu i comissari de la mostra, ha reconegut que pensava que aquesta mai arribaria a veure la llum, ja que va haver de posposar-se a la tardor passada a causa de la pandèmia. L’ha titulat ‘La màquina Magritte’ per remarcar el component repetitiu i combinatori d’aquells temes obsessius que tornen una vegada i una altra amb innombrables variacions, com demostren les 17 versions que va arribar a realitzar de ‘L’imperi dels llums’. 

«El més fàcil seria definir-lo com un artista entregat al deliri i a l’absurd, però la seva naturalesa era extremadament rigorosa i metòdica. Torna sobre certs motius per buscar permutacions fent evolucionar les seves idees», ha declarat Solanas en la roda de premsa de presentació d’una exposició que està dividida en set seccions: Els poders del mag, Imatge i paraula, Figura i fons, Quadro i finestra, Rostre i màscara, Mimetisme i Megalomania. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El recorregut temàtic és, alhora, també cronològic, i correspon la primera sala amb els seus inicis, de manera que podem anar seguint la seva evolució creativa fins a desembocar en territoris més figuratius. Tot i que l’interessant és poder comprovar en cadascuna de les seccions com es posen en diàleg els conceptes que es van iniciar als anys trenta i van anar canviant fins als seixanta, com ocorre en ‘Els esglaons de l’estiu’ i ‘Deliris de grandesa’. 

Magritte ha sigut una forta influència dins de la cultura popular i trobem referències directes en pel·lícules com ‘Mi novia es un zombie’ (que reprodueix el quadro d’‘Els amants’), ‘L’exorcista’, amb la mítica arribada del pare Merrin a la casa il·luminada per un fanal, que remet a la sèrie ‘L’imperi dels llums’, o l’escala que puja Jim Carrey a ‘El show de Truman’, que al·ludeix a ‘Arquitectura de clar de lluna’.