Mor Jean-Paul Belmondo, el somriure burleta del cine francès

Per als fans del còmic, Jean-Paul Belmondo sempre serà el rostre que va inspirar el tinent Blueberry dibuixat per Jean ‘Moebius’ Giraud. Per als cinèfils, Belmondo representa la modernitat del cine francès gràcies als seus treballs amb directors de la Nouvelle Vague: ‘Al final de l’escapada’, ‘Una mujer es una mujer’ i ‘Pierrot el boig’, de Jean-Luc Godard (amb Jean Seberg i Anna Karina); ‘La sirena del Misisipí’, de François Truffaut (formant parella amb Catherine Deneuve); ‘Doble vida’ i ‘Doctor Casanova’, de Claude Chabrol; ‘Stavisky’, d’Alain Resnais, i ‘Le doleur’, de Louis Malle.

Per als seguidors del cine popular, comèdies, aventures i films policíacs i d’acció, hi ha pocs actors en els anys 60 i 70 del calat de Belmondo que resultessin més trempats, dinàmics i burletes que ell: ‘Un tal La Roca’, de Jean Becker, o ‘Cartouche’, ‘L’home de Rio’, ‘Les tribulacions d’un xinès a la Xina’ i ‘Com destruir el millor agent del món’, les quatre realitzades per Philippe de Broca, qui millor va explotar les seves virtuts com a comediant i aventurer de peculiar somriure.

I els que degusten els anuncis publicitaris enginyosos, segur que posen en bon lloc aquells espots en blanc i negre de Martini en els quals el protagonista es passava el dit pel llavi exactament igual a com ho feia Belmondo, amb suggeriment i menyspreu, en la citada ‘Al final de l’escapada’, on va ser un perfecte ‘bad boy’.

Belmondo se n’ha anat, als 88 anys, deixant al seu darrere l’estela del millor, alhora que variat, cine francès. S’ha apagat lentament, va escriure el seu advocat al comunicar la notícia de la seva mort ocorreguda aquest dilluns. Amb Alain Delon va representar una manera d’entendre les pel·lícules que anava del cine d’autor al de consum amb elegant facilitat. Icones masculines tots dos, tot i que de físic i atractiu ben diferents, van coincidir de passada en una superproducció bèl·lica de 1966, ‘¿Es crema París?’, i van protagonitzar junts un dels ‘thrillers’ francesos més representatius d’aquells anys, ‘Borsalino’ (1970), i es van retrobar dues dècades després quan els va reunir Patrice Leconte a ‘Uno de dos’ (1998), una autèntica celebració tenyida d’irremeiable nostàlgia en la qual Belmondo i Delon competien per ser el pare biològic d’una adolescent encarnada per Vanessa Paradis.

D’origen italofrancès, pare (Paul) escultor i germà (Alain) productor de cine, Belmondo va ser una gran estrella i un actor resolt i versàtil, alhora que un dels grans suports del cine comercial francès. Sense ell i el seu èxit, és impossible entendre en tota la seva magnitud la bonança d’un cine gal que va funcionar tant en pantalles pròpies com en les de fora.

Entre els seus gèneres predilectes va estar sens dubte el ‘polar’, amb títols com ‘A todo riesgo’, ‘El furor de la codicia’, ‘El clan de los marselleses’, ‘Pánico en la ciudad’, ‘El cuerpo de mi enemigo’, ‘El cazador de hombres’, ‘Yo impongo mi ley a sangre y fuego’ (on procedia a convertir-se en una mena de Charles Bronson francès) o ‘El profesional’. Van destacar, especialment, els que va protagonitzar a les ordres de Jean-Pierre Melville –‘El confident, El guardaespaldas’– abans que el competidor natural de Belmondo, Delon, es convertís en el rostre hieràtic dels últims títols d’aquest director (‘El samurai’, ‘El cercle vermell’ i ‘Crónica negra’).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Les seves primeres pel·lícules importants van ser realitzades per directors italians com Vittorio de Sica –a ‘La camperola’– i Alberto Lattuada –a ‘Cartes d’una novícia’–. Va crear la seva pròpia companyia de producció, Cerito, en la qual va alternar els títols més arriscats, com ‘Stavisky’, amb bombes comercials segures. Va estar casat en dues ocasions, tot i que també va mantenir sengles històries amb actrius com Laura Antonelli i Ursula Andress. Fins a 1985 no li va donar la gana, com fa Tom Cruise en l’actualitat, de tenir dobles per a les escenes d’acció, el pitjor malson per als inversors de les pel·lícules. El 2011 se li va concedir la Palma d’Or honorífica del festival de Cannes, vuit anys abans que l’obtingués Delon.

El 2016 va ser l’últim any de la seva carrera. La Mostra de Venècia li va donar un Lleó d’Or per tota la seva trajectòria, iniciada en el cine el 1957 –i alternada en algunes èpoques amb els seus treballs al teatre–, i va acceptar protagonitzar el documental televisiu ‘Belmondo por Belmondo’, en el qual recorre amb el seu fill Paul alguns dels llocs en els quals va rodar les seves pel·lícules, els escenaris en els quals va forjar la seva mitologia popular.