Desxifrades les parts ocultes del manuscrit de la llegenda del rei Artús

Set pàgines d’un manuscrit de 700 anys que explica la història de Camelot i del mag Merlí, claus del mite del rei Artús, han sigut desxifrats completament per primera vegada. Es tracta de fragments de textos medievals coneguts com a The Bristol Merlin i descoberts el 2019 a les cobertes interiors d’un llibre del segle XV, per casualitat, i que han sigut estudiats per acadèmics de les universitats de Bristol i Durham, al Regne Unit.

L’anàlisi dels experts en literatura medieval i paleografia també va descobrir com els documents escrits a mà van acabar a Bristol, les diferències en el text de versions anteriors de la història i, mitjançant l’ús de tecnologia d’imatges multiespectrals, els investigadors van poder llegir seccions fetes malbé del text invisibles a simple vista, i fins i tot podria identificar el tipus de tinta que es va utilitzar.

Els set fragments de pergamí van ser descoberts per casualitat a principis del 2019 per Michael Richardson de la Biblioteca de Col·leccions Especials de la Universitat de Bristol. Estaven enganxats en les enquadernacions de quatre volums de la modernitat primerenca, publicats entre 1494-1502 i guardats a la col·lecció de llibres rars de la Biblioteca Central de Bristol. Utilitzar manuscrits medievals en enquadernacions posteriors era una pràctica habitual.

Els fragments contenen un passatge de la seqüència de textos del francès antic coneguda com a cicle de la Vulgata o cicle de Lancelot-Greal, que data de principis del segle XIII. Sir Thomas Malory (1415-1471) podria haver utilitzat parts d’aquest cicle com a font per a ‘La mort d’Artús’ (imprès per primera vegada el 1485 per William Caxton), que és en si mateix el text font principal de moltes versions modernes de la llegenda artúrica en anglès.>

La troballa del The Bristol Merlin, com es va conèixer ràpidament, va atraure titulars arreu del món. Després del descobriment, la professora Leah Tether, presidenta de la Societat Artúrica Internacional (branca britànica) del Departament d’Anglès de Bristol, el seu marit, historiador medieval i especialista en manuscrits, el Dr. Benjamin Pohl del Departament d’Història de la Universitat i la Dra. Laura Chuhan Campbell, especialista en les històries de l’antic Merlí francès de la Universitat de Durham, es va proposar examinar i analitzar els fragments en detall per descobrir-hi més coses.

La seva investigació col·laborativa i les seves troballes, que inclouen una transcripció completa i traducció a l’anglès del text, s’han reunit en un nou llibre anomenat ‘The Bristol Merlin: Revealing the secrets of a medieval dragment’.

Del nord de França

Segons Tether, el manuscrit es pot datar al voltant de 1250-1275 mitjançant una anàlisi paleogràfica (escriptura a mà), i l’ubiquem al nord, possiblement al nord-est de França, a través d’un estudi lingüístic. «El text en si [‘Suite vulgate du Merlin’] va ser escrit al voltant de 1220-1225, cosa que col·loca el manuscrit de Bristol dins d’una generació de l’autoria original de la narració. «També vam poder col·locar el manuscrit a Anglaterra des de 1300-1350 gràcies a una anotació en un marge; novament, vam poder datar la lletra i identificar-la com una mà anglesa.

«La majoria dels manuscrits del text que se sap que van ser a Anglaterra a l’Edat Mitjana van ser compostos després de 1275, per la qual cosa aquest és un exemple especialment primerenc, els dos manuscrits de ‘Suite vulgate’ en general en qualsevol lloc, però especialment d’aquells que se sap que van arribar a Anglaterra de França a l’Edat Mitjana.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Els experts han utilitzat l’espectròmetre Raman mòbil per a l’estudi dels manuscrits. «Vam capturar imatges de seccions malmeses i, a través de processament digital, podíem llegir algunes parts del text amb més claredat. Aquest procés també ens va ajudar a establir, ja que el text semblava fosc sota la llum infraroja, que els dos escribes havien utilitzat, de fet, una tinta a base de carbó –feta de sutge i anomenada ‘lampblack’– en lloc de la més comuna, ‘iron-gall ink’, feta de nous, que semblaria clara sota il·luminació infraroja. La raó de l’elecció de la tinta dels escribes pot tenir a veure amb els materials particulars per a la fabricació de tinta disponibles a prop del seu taller».

A més de descobrir detalls sobre l’antiguitat del manuscrit, l’equip també va poder reconstruir com van acabar els fragments als llibres i com els llibres van arribar a Bristol. Sobre la base de les enquadernacions dels llibres en els que els fragments estan ara enquadernats en pasta (una còpia en quatre volums de les obres del filòsof francès Jean Gerson, impresa el 1494-1502), l’equip va poder deduir que els fragments i el manuscrit del qual procedien, s’havia convertit en ‘desaprofitament’ a Oxford o Cambridge, i després van ser reciclats, per al seu pergamí, en lloc del seu contingut, com a material d’enquadernació als llibres on ara els trobem; això probablement va passar abans de 1520.