Figura essencial de l’escena catalana Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.

Francesc Burrull, el músic total de la Cançó i el jazz

El pianista i arranjador, que va ajudar cantautors com Serrat, Llach i Raimon a modelar algunes de les seves composicions més populars, com ‘Paraules d’amor’, ‘L’estaca’ i ‘Inici de càntic’, mor als 86 anys per complicacions d’una malaltia renal

Francesc Burrull, el músic total de la Cançó i el jazz
3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Són moltes les figures capitals de la nostra escena musical que bé poden ser alienes a la mirada pública, però sense les quals no existirien les grans obres per tothom complimentades. Aquí s’ha de retre honor a Francesc Burrull, l’arranjador de ‘Cançó de matinada’, ‘Me’n vaig a peu’ i ‘Paraules d’amor’, i de l’àlbum ‘Miguel Hernández’, de Serrat, i de ‘L’estaca’ i ‘El bandoler’ (Lluís Llach), i d’‘Inici de càntic’ i ‘D’un temps, d’un país’ (Raimon), i de ‘Visca l’amor!’ i ‘Remena nena’ (Guillermina Motta), i de tants altres clàssics de la Cançó. La qual cosa representa només un vèrtex de la trajectòria d’aquest músic total, pianista consagrat a un art que no semblava entendre de categories genèriques: jazz, cantautors, música llatina, pop, ‘easy listening’ de primera fornada... Tot es va fondre en el distingit món de tonades i arpegis del mestre Burrull, mort aquest dissabte, als 86 anys, a Sant Pere de Ribes.

Tot i que patia d’insuficiència respiratòria des de feia temps, van ser les complicacions d’una malaltia renal les que van acabar amb la seva vida, que va deixar enrere un rastre superlatiu de serveis prestats a la música que es remunten als anys 50 quan, després de cursar estudis al Conservatori del Liceu amb Pere Vallribera, va debutar amb l’Orquestra Leader’s (al Saló Rigat, a la plaça de Catalunya). Còmplice primerenc de Tete Montoliu (tocant el vibràfon), Burrull (Barcelona, 18 d’octubre de 1934) va cultivar els ritmes tropicals amb l’Orquestra Tropicana i a càrrec del seu Latin Combo, i va operar amb l’àlies de Frank Martin (‘piano y ritmo’). Va connectar amb la Nova Cançó col·laborant amb Josep Maria Espinàs i la va portar a un modern imaginari jazz-‘easy listening’ amb l’àlbum ‘Homenatge musical als Setze Jutges’ (1965), publicat per Concèntric, segell del qual es va convertir en el seu director musical.

De Machín a La Trinca

Notícies relacionades

Seu va ser el piano que va acompanyar el cant espontani del públic del Palau a la llavors prohibida ‘L’estaca’, d’un Lluís Llach en silenci, el 13 de desembre de 1969. Serrat li va dirigir el grup entre 1972 i 1974, amb gires per Espanya i Llatinoamèrica. I els seus arranjaments van realçar les obres de figures com Guillem d’Efak, Moncho, La Voss del Trópico, Pere Tàpias, Joan Baptista Humet, Joan Isaac o La Trinca (les populars ‘Dansa del sabre’ o ‘La patata’), així com Antonio Machín (el senzill ‘Corazón loco’, 1969). Tot això sense desatendre la seva producció pròpia, amb àlbums consagrats a espirituals negres, Duke Ellington o Manuel de Falla, així com diverses formacions jazzístiques i encàrrecs com l’arranjament definitiu (de 1974) de l’himne del Barça.

El segell de Burrull representava «l’elegància personificada», assenyala Laura Simó, que va fer tàndem amb ell a finals dels 80, primer a l’escenari del Regine’s, als baixos de l’avui Hotel Sofia, i després anant de gira tots dos amb el supergrup integrat per Enric Ponsa, Ricard Roda, Santi Arisa i Gabriel Rosales. «Quan ell tocava, cantaves notant que un abric t’abrigava. Mai tocava una nota de més, i et portava cap amunt, fent-te cantar de la manera més intrèpida», reflexiona la cantant, que va compartir amb Burrull, el 2007 i el 2010, dos àlbums dedicats al repertori de Serrat. Ha format part del seu projecte pòstum, el disc ‘On es desborda el sol’, ja gairebé acabat, amb músiques del mestre per a poemes del seu malaguanyat amic Pere Tàpias, veí de Vilanova i la Geltrú, recitats per un ampli elenc de veus: Serrat, Pi de la Serra, Núria Feliu, Sergi López, Josep Maria Pou, Josep Cuní, Antoni Bassas, Òscar Dalmau i fins i tot Guillermina Motta, retiradíssima però incapaç de donar un no per resposta a aquest músic essencial en la seva carrera i tantes altres.