Crítica de ‘D’Artacán y los tres mosqueperros’: estocades de nostàlgia

Els mites populars creixen sempre amb la nostàlgia i adquireixen unes dimensions impredictibles. No sabem fins a quin punt tindrà un significat especial per a les noves generacions aquesta nova versió de ‘D’Artacán y los tres mosqueperros’, però està clar que els que van créixer als vuitanta somriuran quan sentin els primers acords de la sintonia composta pels germans Guido i Maurizio de Angelis. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Els temps han canviat i, en conseqüència, aquest clàssic animat s’ha hagut de renovar per estar a l’altura de les circumstàncies. Però ho ha fet sense corrompre el seu esperit, conservant la seva idiosincràsia, la d’una aventura familiar que beu de les novel·les de capa i espasa i en què hi ha dolents, bons, intrigues de palau i lluites sense sang. El format digital en 3D li ha aportat dinamisme tant a la trama com a les escenes d’acció i els personatges femenins es converteixen ara en veritables protagonistes de la funció per sobre de la camaraderia masculina de la ‘troupe’ d’espadatxins. 

‘D’Arcatán y los tres mosqueperros’ és una petita delícia ‘vintage’. Sembla treta del bagul dels records i serveix per posar de manifest com han canviat les modes. I és que, malgrat els seus esforços per acostar-se al llenguatge audiovisual actual, continua conservant una cosa que no té pràcticament cap de les sèries que es poden veure ara als canals infantils, la innocència. El seu nou ‘look’ li prova formidablement, però fa l’efecte, en el fons, que les seves imatges porten implícites una essència ‘demodé’, per bé i per mal, de què no poden escapar.