Carmen María Machado: «Molts dels brivalls de Disney tenen un vessant ‘drag queen’»

Fa tres anys, l’escriptora nord-americana d’ascendència cubana Carmen María Machado (Allentown, Pennsilvània, 1986) va desembarcar a les nostres llibreries amb ‘Su cuerpo y otras fiestas’, un conjunt de relats experimentals i una bona carta de presentació per al seu ADN inquietant i salvatge que l’emparenta amb bona part de la literatura llatinoamericana escrita per dones en l’actualitat. Sorprenentment, Machado és incapaç de llegir aquestes autores en l’idioma dels seus ancestres, tot i que participi, com Samanta Schweblin o Mariana Enriquez –a les que sí que ha llegit en anglès– del seu gust per la narrativa de terror, els contes de fades –moltes vegades també summament terrorífics– i les novel·les gòtiques. 

A la seva primera novel·la, ‘En la casa de mis sueños’ (Anagrama) torna a posar tots aquests ingredients a la proveta fumejant i el que sorgeix és, entre altres coses, una reformulació del vell conte de ‘Barbazul’. A saber: una càndida noia que se’n va a viure amb el seu amor a la casa del títol, per acabar descobrint l’error que ha comès. L’originalitat, en aquest cas, que marca la novel·la és que això no és la típica història tòxica de maltractament masclista sinó que s’esdevé al si d’una parella de lesbianes. Perquè el fet diferencial que Machado aporta a l’assumpte és la seva perspectiva ‘queer’. 

Variacions sobre l’horror

Els abusos en les relacions homosexuals amb prou feines compten amb lletra impresa però existeixen. Machado ho sap bé perquè el text és autobiogràfic: ella va ser la víctima en la relació que es relata al llibre. I avís: no hi ha res estereotipat en aquesta història. L’escriptora és una llatina gran i forta, mentre que la seva maltractadora era rossa, delicada i de família adinerada. El format, fragmentari i juganer a tall de variacions seguint el ritme dels diferents gèneres i la cultura pop, és el seu principal valor literari. Tampoc s’ajusta a les regles.  

«El concepte de violència domèstica et remet a un home blanc i fort que maltracta una dona, però hi ha multitud de variants. Els textos que trobava sobre els abusos en relacions homosexuals o eren molt acadèmics o poc personals, no em servien, i la meva idea precisament era esbrinar a què es deu aquest buit», explica a través de videoconferència des d’una casa de Filadèlfia que per sort, diu, no està embruixada i té poc a veure amb la de la novel·la. «La casa dels somnis de la meva novel·la és la que sempre has desitjat, però en el cas de les fantasies ‘queer’ significa també trobar un món a part i singular, vàlid en si mateix. El problema és que una casa així pot ser un refugi però també convertir-se en una presó».

Els dolents apoderats

La patata calenta per a Machado és mostrar una vilana ‘queer’ en un moment com l’actual en què la societat rebutja les històriques i malintencionades representacions del col·lectiu. «No volia caure en la vella trampa de representar el malvat com a gai o lesbiana. Però hi ha una idea molt important al llibre i és que si representes el brivall com una sola cosa –fins i tot si aquesta cosa és positiva-, això és un acte de violència perquè estàs negant a la persona la seva individualitat i la seva humanitat. Així que també és absurd dir que els dolents no poden ser ‘queer’». Dit això, Machado no invalida l’interès suplementari que la representació del tradicional brivall gai de les velles pel·lícules. «Posem, per exemple, els malvats de Disney. Molts tenen un biaix extravagant i ‘drag queen’. Això, per descomptat, està malament però alhora és fascinant i apoderat». 

Hi ha un altre factor en la seva pròpia història que Machado, sense deixar-se arrossegar pel dolor a l’hora de la narració, també té en compte i és la raça i el factor social a l’hora de considerar o no a una dona com a víctima. Va ser el seu cas, tot i que la seva racialització com a llatina no sigui tan evident per la seva pell blanca. «Si una dona blanca mata el seu maltractador o maltractadora és probable que acabi sent absolta. Si es tracta de dones negres o llatines, segurament les condemnaran. La meva ex tenia una Visa sense límit regal del seu pare i això li permetia fer el que li donés la gana. No era el meu cas. Jo estava físicament atrapada en aquella casa». 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

No haver trobat bibliografia vàlida sobre la violència domèstica i els abusos al si de les relacions homosexuals és per a l’autora un crim més contra el col·lectiu: «Allò fàcil és dir que no tenim història, que ens falta context. Però que no coneguem aquesta història no vol dir que no hagi existit, simplement no hem valorat donar-li espai i temps. Per això el meu llibre aspira a posar el focus en aquestes qüestions. Neix de la necessitat que m’expliquin altres coses».