Testimonis directes

Vietnam: veus esquinçadores des de l’infern

  • Mark Baker recorda, al seu pas per Barcelona, els brutals testimonis anònims de 150 combatents nord-americans en la guerra contra el Vietcong que va entrevistar i que va reunir als anys 70 a ‘Nam’, llibre inèdit a Espanya fins fa pocs mesos

Vietnam: veus esquinçadores des de l’infern
8
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Hi ha coses de què et fa por parlar, perquè no saps què passarà si les expliques. Com allò de donar puntades de peu a la panxa a les embarassades, o allò de disparar-li un tret a un nadó mentre ‘mama-san’ el bressava als braços i li cantava i tot això, o allò de volar-li el cap a un ‘papa-san’ amb un revòlver del 45 perquè ja s’estava morint i així li donaves un cop de mà. T’importava una merda, ho feies, et giraves i te n’anaves. Acabes perdent el cap. [...] No em fa vergonya reconèixer-ho. Sí, ho vaig fer. Al cap d’un temps no em sentia gaire orgullós, però el cas és que ho vaig fer. És el que es fa quan ets allà». És el testimoni oral, sincer i descarnat d’un dels 150 combatents i veterans nord-americans a qui el 1982 un company de generació, Mark Baker, va donar veu, guardant el seu anonimat, a ‘Nam. La guerra de Vietnam en palabras de los hombres y mujeres que lucharon en ella’. Un llibre que insòlitament restava inèdit a Espanya fins a la tardor passada, en què l’editorial Contra va rescatar el que es va convertir des del minut zero en un referent sobre el conflicte. 

La setmana passada, Baker (1950), als 71 anys, el va presentar a Barcelona, a la llibreria Finestres; l’escriptor Kiko Amat, un dels artífexs del nou local, és qui en firma a més el pròleg. Hi escriu: «Una de les veus d’aquest llibre ens explica que al Cos de Marines utilitzaven l’expressió ‘asshole puckers’: tenies tanta por tot el temps que se t’arrugava l’anus. Literalment. Una cosa així diu més del Vietnam que totes les explicacions» de qualsevol militar o polític. 

«Crec que avui ens continuen impactant els seus testimonis perquè quan els vaig entrevistar la majoria parlaven per primera vegada amb algú sobre les seves experiències, tan dures i esquinçadores i doloroses. Ho feien sense filtres, amb total honestedat. Abans, ningú els havia donat veu i ells no n’havien parlat ni amb les famílies perquè no creien que ningú que no l’hagués experimentat seria capaç d’entendre-ho», explica en entrevista a aquest diari Baker, que atribueix l’interès que encara desperta el llibre al fet que «ens porten a llocs on mai voldríem ser, perquè allò va ser una carnisseria, un horror tal que, tot i que ens provoca repulsió, no podem evitar mirar-lo». 

Baker va recollir des de 1972 les paraules de soldats i infermeres, homes i dones corrents en un infern de vísceres i sang, molts dels quals es van convertir alhora en víctimes i botxins. «A Nam teníem un costum: tallar-los les orelles. Eren trofeus. Si tenies un collaret d’orelles volia dir que eres un bon assassí, un bon soldat. Se’ns encoratjava a tallar orelles, nassos, els penis dels homes. A les dones els tallàvem un pit», recordava un soldat. «Allà, l’única manera de treure’t la frustració era fotre un clau o disparar-li un tret a algú», evoca un altre abans de citar William Laws Calley Jr., jutjat per crims de guerra i condemnat perla matança de My Lai el 1968, que «va massacrar totes les àvies i els nens d’aquell llogarret» (es calcula que més de mig miler de civils). «Anàvem constantment borratxos i col·locats, disposats a passar una bona estona i follar-nos totes les dones. Van tenir milers d’ocasions de tallar-nos el coll, però mai ho van fer. I Calley va ser allà i se’ls va carregar a tots», explica l’excombatent. «El que passa al camp de batalla es queda al camp de batalla», deia un altre. 

Teníem un costum: tallar-los les orelles. Eren trofeus. Si tenies un collaret d’orelles, volia dir que eres un bon assassí, un bon soldat

Soldat anònim

«No crec que se sentissin culpables –reflexiona Baker–. La majoria eren conscients que allò va estar malament, alguns ho explicaven com un acudit dolent o d’humor negre, fins i tot rient, però era una forma d’autoprotecció. Sabien que no podien negar el que van fer». 

Però ¿com es converteixen uns joves de tot just 20 anys en assassins i violadors capaços de crueltats i matances gratuïtes? «No ho puc explicar. Vaig sentir com es van submergir en aquest horror, en aquella violència, en un entorn físicament molt exigent i degradant, sentint-se amenaçats dia rere dia... Això trenca ràpidament el fil que els uneix a la societat i sorgeix l’instint de supervivència». «He d’admetre que disfrutava molt matant –confessa un soldat–. Era un moment eufòric. Com menys vietnamites hi hagués, més possibilitats tenia jo de sobreviure, aquesta era la meva actitud. Tot i que això, al cap d’un temps, se t’acaba oblidant. Matar produïa cert plaer, una eufòria difícil d’explicar». 

He d’admetre que disfrutava molt matant. Era un moment eufòric. Com menys vietnamites hi hagués, més possibilitats tenia jo de sobreviure

Excombatent

«La primera vegada que vaig veure les pallisses que li donaven a la gent, vaig dir: ‘¡Coi! ¡Heu perdut el cap!’. Però, llavors, alguns dels teus amics esclaten en mil trossos i tot et comença a importar una merda. T’és igual. Veus els cadàvers dels putos VC [vietcongs] per allà tirats i no et provoquen cap sentiment», relata un combatent, que es pregunta quin sentit tenen tants americans morts i explica com una altra companyia «va atacar una església plena de gent i hi va matar tothom». El consell que rebien: «Recorda que els morts no parlen. No portis cap presoner».

L’enemic, menys humà

«La guerra és l’horror i l’única manera que homes joves surtin a lluitar i a matar és fer que se sentin diferents i creguin que l’enemic és menys humà que ells», planteja Baker. «A Nam tenies el poder d’arrabassar una vida. Tenies el poder de violar una dona sense que ningú et pogués dir res. Aquesta sensació de ser com Déu la trobaves al front. Sentíem que érem déus», li va explicar un altre veterà. D’aquí venen escenes com la d’un conductor de jeep que al veure una àvia vietnamita caminant pel voral amb dos sacs d’arròs va fer un cop de volant, la va atropellar i li va trencar el maluc. Segons abans els havia dit als quatre soldats que l’acompanyaven: «¿Qui s’aposta alguna cosa que soc capaç de donar un cop a aquesta vella?».

Tenies el poder de violar una dona sense que ningú et pogués dir res. Aquesta sensació de ser com Déu la trobaves al front

Veterà del Vietnam

Baker va comptar amb alguns referents abans de publicar el seu llibre: dels ‘Despachos de guerra’ (1978), del periodista Michael Herr, a ‘El lago en llamas’, del reporter Frances Fitzgerald o els de l’excombatent Tim O’Brien. Però es va implicar tant amb ‘Nam’ que després no ha sigut capaç de veure cap pel·lícula relacionada amb el Vietnam, ni tan sols la referencial ‘La jaqueta metàl·lica’, de Stanley Kubrick, reconeix. «No estava disposat a acceptar certes ficcions que podien exagerar la maldat i ignorar la compassió». 

Tot i que llegint es fa difícil pensar que es podia exagerar la maldat davant testimonis com el d’un soldat la patrulla del qual va topar amb un vietnamita i la seva filla, una nena d’uns 15 anys, que transportaven peres. Al pare el van matar, a ella la van violar per torns. «Érem com una manada d’animals [...] És el que feien l’odi i la frustració. Després de violar-la, desvirgar-la i disparar-li al cap, en vam trepitjar literalment el cadàver».

L’hora de la mort

Segons l’autor, més enllà del còctel explosiu que implicava el «disbarat» d’aquella lluita i la por de morir «davant un enemic invisible, que no es deixava veure», junt amb l’alcohol i les drogues, van ser molt importants per a aquells homes «els vincles d’amistat i protecció que van establir entre ells i que els va permetre trobar un context d’amor i compassió on no hi havia res d’això». «Durant una entrevista, un soldat víctima de foc de morter al setge de Khe Sanh es va aixecar de sobte a buscar alguna cosa en un calaix –explica Baker–. En va treure un rellotge destrossat. Però per ell era molt important perquè era del seu millor amic, que havia mort allà i marcava l’hora exacta de la seva mort».

L’última part de ‘Nam’ se centra en la tornada a casa, on amics, família i desconeguts els preguntaven directament com se sentien «després de matar innocents». «Em vaig sentir com un marcià nouvingut a la Terra –explicava un llicenciat que va arribar a Berkeley vestit amb l’uniforme de gala i les condecoracions–. Tothom em mirava; sentia tota mena de comentaris. La gent m’escopia [...] En un bar em van tirar cacauets».  

Culpabilitzats de la derrota

Notícies relacionades

«Van tenir una rebuda horrible, se’ls va culpar de la derrota i de les atrocitats que van sortir a la llum. La societat els va abandonar i no hi ha excuses per al tracte que els van donar. Jo mateix, que no vaig anar a la guerra, sento que podria haver fet més per ells», lamenta Baker. Molts van tornar mutilats i arrossegant seqüeles físiques i psíquiques. D’altres es van suïcidar abans d’aterrar als Estats Units. «Molts no van poder reintegrar-se en la societat i van acabar pidolant, sense sostre, sense feina, en les drogues i l’alcohol, amb impulsos violents, incapacitats per estimar o refer les seves vides a causa de les pors. Alguns deien que trobaven a faltar el Vietnam i hi volien tornar perquè la societat havia canviat tant que no trobaven el seu lloc. No hi encaixaven». 

Resiliència i supervivència

Però no va ser així amb tots. «D’altres havien enterrat les seves experiències i volien que jo expliqués que no tots eren bojos que podien pujar un dia a una teulada i començar a disparar a gent, sinó que tenien dona, fills, una feina normal». Baker apunta a «la resiliència». «És el que els va permetre sobreviure a la guerra i sobreviure a la seva tornada, amb l’estigma terrible que significava ser excombatent del Vietnam». 

Temes:

Vietnam Llibres