Crítica de ‘Drama’: Rodrigo Amarante, príncep d’una nova Tropicália

Rodrigo Amarante, cul inquiet de la música brasilera i venedor de grans quantitats de discos amb Los Hermanos, més o menys al canvi de segle, va rebutjar la comoditat i es va llançar a l’aventura, saltant del seu Rio de Janeiro natal a Los Angeles (on avui resideix), i combinant projectes audaços de baix perfil comercial amb les col·laboracions selectes i una desperta obra en solitari que ha anat subministrant-nos amb comptagotes. ‘Cavalo’ va fer parlar fa vuit anys, i ara n’arriba, per fi, el relleu, ‘Drama’, reforçant-lo com a creador d’un pop posttropicalista amb empremta pròpia. 

Obra frondosa, en què cal submergir-se sense presses i activant els cinc sentits. Amarante envolta el seu art de la cançó d’una mística humanista, posant sota sospita el mite de la inspiració i explicant la seva creativitat a partir de la imatge i l’amor que li torna el mirall col·lectiu. Sigui com sigui, ‘Drama’ t’atrapa en les seves escenes de pel·lícula, els seus tributs heterodoxos a la bossa nova, les seves polirítmies sufocants, les seves orquestracions d’alt llinatge i els seus bucles de tràngol hipnòtic serè. 

El bolero de ‘Narcos’

Llenguatge musical minuciós elaborat per un músic que, després del cicle d’èxit de Los Hermanos, va crear l’Orquestra Imperial, exuberant ‘big band’ sambista, amb Moreno Veloso (fill del gran guru Caetano) i que després es va aliar amb Fabrizio Moretti (The Strokes) i Binki Shapiro a Little Joy, abans d’unir-se a la banda de Devendra Banhart. D’allà a ficar el nas en discos i concerts d’Adam Green, Natalia Lafourcade, Gilberto Gil, Adriana Calcanhotto, Tom Zé, Paralamas do Sucesso... I d’inventar-se un bolero enverinat, ‘Tuyo’, per a la banda sonora de la sèrie de Netflix ‘Narcos’ (2015).

A ‘Drama’ et condueix cap a un imaginari de somni des del frec de les cordes i les rialles del breu tema titular, que dona pas a ‘Maré’, peça sedosa però muscular, de guitarra ‘funky’ i malla rítmica robusta. En aquest equilibri hi ha el substrat de l’àlbum, que avança entre insinuacions de fals ‘easy listening’ tropical (‘Tango’), bossa nova ‘retro’ de saló de ball (‘Tara’) o narratives penetrants en bucle (‘I can’t wait’). El tacte de les cançons desprèn una viscosa sensualitat, amb el gra i el ‘groove’ dels vinils d’una altra era: el fons soul del ‘Tao’, la percussió tribal dominant entre els cors sords i udoladors de ‘Sky beneath’.  

Amb tot això, Amarante ens transmet l’efecte d’estar escoltant una música procedent d’un pla aliè a la realitat més immediata, vinguda tant del passat com del futur, amb esmunyedissa melancolia i un desenllaç inquietant: ‘The end’, balada al piano que avança cap al crepuscle mentre ell canta que «viure és caure». Punt final d’un disc que és una gran pel·lícula l’eco de la qual queda flotant en l’ambient, com la memòria d’un somni vague. Jordi Bianciotto

El Doug del títol és Doug Hopkins, fundador dels Gin Blossoms que es va suïcidar el 1993 després de ser expulsat del grup per la seva conducta erràtica i el seu alcoholisme. La seva presència aquí és gairebé una maniobra de badada, perquè, malgrat el pòsit melancòlic de la magnífica veu de Thomas Rubenstein i de l’aire introspectiu de les lletres, els Telephone Numbers facturen un pop assolellat i vitalista, de guitarres netes i arranjaments subtils, que convida més al somieig i a l’alegria (continguda) que al desconsol. Deliciós. Rafael Tapounet  

A les festes que se celebren per alguna sala fosca de l’‘underground’ les cançons de Bea Pelea sonen sovint. L’artista torna amb una col·lecció de cançons guiades des del reggaeton (tot i que també s’obre a la batxata, per exemple, a la contagiosa ‘Infideles’) per a diferents situacions. Moments per al desig, el desamor, el sexe i la gresca narrats des de la veu trencadíssa i persuasiva de Bea Pelea. Un total de 13 cançons en què pots trobar unions amb talent jove, com Kenya Racaile, i amb artistes amb durícia, com Kaydy Cain o Israel B. Ignasi Fortuny

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Hi ha d’haver poques coses tan novaiorqueses com el trio de Marc Ribot. ‘Hop’, fill de les estranyes circumstàncies del 2020, és un destil·lat d’aquesta identitat. L’antiheroi de la guitarra i el seu grup aboquen el malestar d’aquest temps en una música aspra i estrident que de vegades és gairebé una ‘jam’ entre amics. Altres vegades té forma de cançons que són una mica com punyalades, on Ribot, àcid i tendre alhora, canta al desencant. No és pessimisme: és la seva manera de resistir-se a donar res per perdut. Roger Roca

El fill de Willie Nelson i la seva colla, còmplices de Neil Young en un parell de discos moderns, rebaixen el to en aquesta obra concebuda en dies de pandèmia, tendent al clima recollit i al temps mitjà amb què llepar-se les ferides. Lukas se situa més a prop del registre crepuscular del seu pare o d’un Kris Kristofferson que de la fúria a l’estil Crazy Horse, fonent la balada ‘roots’ hipersensible amb el càntic melancòlic al piano i la picada d’ullet al ‘heartland rock’. El seu classicisme toca la fibra. J. B.